LA LLUITA PER MILLORAR LES CONDICIONS LABORALS A L’EDUCACIÓ PÚBLICA

LA LLUITA PER MILLORAR LES CONDICIONS LABORALS A L’EDUCACIÓ PÚBLICA

Comunicat del Comitè Executiu

El sector de l’educació pública es troba immers en un procés accelerat de desmantellament i privatització a través del qual, de manera paulatina, es van introduint condicions laborals i formes de gestió pròpies de l’empresa privada. Aquest procés s’està trobant amb la mobilització del professorat, mobilització que encara que en aquests moments no ha adquirit la força suficient per revertir les retallades i els plans privatitzadors de l´administració, sí que té la dimensió suficient com per posar sobre la taula les reivindicacions laborals pròpies d’aquest col·lectiu (sou, horari, estabilitat laboral…).

S’està posant l’accent i denunciant, amb molta raó, els canvis en les formes d’ensenyar que s’estan imposant des de l’administració, l´anomenat mètode d´ensenyament competencial, el qual suposa a grans trets un deteriorament de l´ensenyament que rep i rebrà la classe treballadora com a principal usuària de l’educació pública. Juntament amb la denúncia d’aquests canvis en les formes d’ensenyar que suposen un autèntic daltabaix en l’educació, s’han de denunciar la pèrdua i precarització dels drets i condicions pròpiament laborals que patim els treballadors i les treballadores del sector educatiu.

Els últims anys al sector de l’ensenyament es caracteritzen per una pèrdua constant de drets laborals. Així, a grans trets, es poden destacar els principals problemes als quals s’enfronta la classe treballadora del sector de l´ensenyament i als quals des del sindicalisme de classe s’hauria de donar visibilitat i denunciar.

El principal problema i amenaça el suposa el possible acomiadament de fins a 10000 professors i professores en els propers anys, el que de facto suposaria el major ERO de la història de l’estat espanyol. El pla de retallades de l’administració inclou la supressió d’un elevat percentatge de llocs de treball pels propers cursos. Ja per aquest curs 2022-2023 s’ha produït la reducció d´un 1% de la plantilla docent. Sense dubte des del sindicalisme de classe s´ha d´exigir la conservació de tots els llocs de feina del sector educatiu, incloent no tan sols la docència, si no també la resta de professionals de l’educació infantil, integració i educació social, de necessitats educatives especials, personal administratiu i de serveis, entre d’altres, i un sistema d’accés al lloc de treball igualitari i transparent, deixant de banda els mètodes de selecció de personal característics de l’empresa privada que s´estan estenent a l’ensenyament públic.

Juntament amb la destrucció de llocs de treball i la inestabilitat laboral, la pèrdua de poder adquisitiu que s´està donant en els treballadors i treballadores de l’ensenyament és un altre greu problema. Pèrdua de poder adquisitiu que s´està donant en la resta de la classe treballadora i que ja en alguns sectors (indústria, pensionistes…) ocupa un lloc central en les reivindicacions laborals. Al sector de l’educació hem de posar sobre la taula la necessitat d’actualitzar els sous conforme l´IPC. Al sector de la docència cada vegada és més habitual tant el treball a temps parcial com el treball a demanda, ja que molts professors i professores treballen a través de substitucions que no garanteixen un mínim d´estabilitat. Això unit a les altes taxes d’inflació que es preveuen per als propers temps, fa necessària la lluita per un augment dels salaris que eviti l’empobriment progressiu dels treballadors i les treballadores de l’educació.

Un altra problemàtica fonamental, i que està començant a tenir una gran incidència en l’educació concertada i privada, i que ja ha començat a tenir-la al sector públic, és com i amb quins criteris es valora l´aptitud i capacitat d’un/a docent i, en un cas extrem, quins motius justifiquen l´acomiadament d´aquest/a. Al mateix temps, unit a això ens trobem amb la indefinició entorn del que són o no són les tasques pròpies del treballadors i treballadores de l’ensenyament. Un exemple d’això seria el fet que el departament d’educació contempli com una possibilitat que els professors i professores hagin de cobrir les tasques de monitoratge a les tardes, amb el consegüent deteriorament tant de les condicions laborals dels docents com dels monitors . En aquest sentit, és fonamental reclamar una normativa clara i justa tant entorn de la valoració del desenvolupament laboral de la professió docent, com entorn les tasques que ha d’assumir el professorat.

La qüestió dels riscos laborals és un altre dels grans problemes al sector de l’educació on només es reconeix un risc laboral: els nòduls a la gola. No deixa de sorprendre que no es reconegui un altre risc que és ben evident com l’estrès provocat per una càrrega social de treball menys que recomanable per a l’adequat desenvolupament de l’acció docent. El tracte diari amb infants i adolescents, en la majoria de casos en grups d´entorn els trenta alumnes i amb un mínim de 4 o 5 grups per cada docent, encara que pot comportar satisfaccions, és evident que és altament estressant i que supera els límits de principis pedagògics, sociològics, psicològics i de riscos laborals. A aquest fet es suma el tracte amb les famílies de l’alumnat que pot comportar també conflictes i que es complica pel fet que cada tutor/a de grup només té 1 hora de tutoria setmanal. D’aquesta manera existeixen estudis que afirmen que més del 50% dels docents pateixen elevats nivells d’estrès.

El tractament que se li dona a aquesta problemàtica de l’estrès per part de l’administració es basa fonamentalment en posar l’accent en l’aspecte individual del fenomen, en el caràcter o peculiaritats psicològiques del professor o professora. En aquest sentit es normal veure tot tipus de recomanacions als professionals de la docència per tal que, de manera individualitzada, puguin reduir el grau d’estrès a la feina (exercicis de relaxació, tècniques per afrontar els conflictes…). D’aquesta manera es deixen de banda els aspectes objectius d´organització del treball que fomenten l’estrès (elevades ratios, excés d’hores lectives, sobrecàrrega de tasques…) i es posa l’accent en aspectes purament subjectius.

Un altre element, en aquest cas d’organització dels centres educatius, és la inexistència de juntes de personal o comitès d´empresa que dificulta la possibilitat d´organització dels treballadors i treballadores de l’ensenyament. Mentre que en pràcticament tots els sectors econòmics la classe treballadora té la possibilitat d´organitzar-se en comitès d’empresa o juntes de personal on, a nivell particular, poden tractar les problemàtiques que es donen al centre de treball i, a nivell general, les que afecten a tota la classe treballadora, a ensenyament ens trobem una situació en la que els delegats i delegades que representen els i les docents són persones externes al centre de treball i que s’encarreguen de diversos instituts i escoles que es troben dins d’una àrea geogràfica que tenen assignada. Aquest funcionament deixa als professors i professores sense la possibilitat de tenir uns representants amb els quals poder tractar directament i, al mateix temps, sense un espai on poder tractar de les qüestions laborals que els afecten i on poder coordinar-se per tal de defensar els seus drets laborals. Aquesta funció en cap moment la pot realitzar el claustre, ja que aquest és un òrgan de gestió i govern de

l’institut i no un instrument per l’organització dels treballadors i les treballadores. És per això, que es presenta com a fonamental reclamar l´existència de juntes de personal on els treballadors i treballadores de l’ensenyament puguin coordinar-se per defensar els seus drets.

Tot i el lamentable acord, que no aconsegueix ni unes engrunes de les reivindicacions del col·lectiu docent signat per els representants sindicals el passat 31 d´agost aquest curs continuaran han de continuar les mobilitzacions a l’educació pública perquè ens sobren motius per seguir organitzant-nos. La lluita no acaba fins que no aconseguim allò que ens proposem. I per aconseguir-ho, cal unir les lluites. La lluita per la millora de les condicions laborals a l’educació pública no avançarà si no avança també la consciència de classe entre el sector educatiu, però també entre la classe treballadora i les classes populars en general per defensar els serveis públics de l’espoli que estan patint per part de l’empresa privada i els lobbies econòmics.

UNIM LES LLUITES PER ORGANITZAR VICTÒRIES

PER UNA EDUCACIÓ PÚBLICA AL SERVEI DEL POBLE TREBALLADOR

Comitè Executiu

Barcelona, 6 de setembre de 2022