El procés participatiu impulsat per la Generalitat de Catalunya i el Pacte Nacional pel Dret a Decidir ha resultat en una altra mobilització massiva d’amplis sectors de la societat catalana.
Més de 2,3 milions de catalans i catalanes mobilitzats i més d’1,8 milions de vots per la independència és una manifestació d’ampli calat polític, que si es traduís en vots a unes eleccions autonòmiques, representaria una majoria sobradament qualificada.
Un 3% dels vots emesos van ser nuls, un vot nul que només es pot entendre en clau de protesta, tal i com el PCPC ha defensat i promogut.
La resposta del Govern central és insistir en ignorar la qüestió i amenaçar amb l’acció repressiva. Avui és difícil veure la perspectiva d’un pacte d’Estat i més difícil encara és la perspectiva d’una consulta pactada amb l’Estat i amb caràcter vinculant per decidir sobre la independència de Catalunya. Aquesta situació ens aboca amb molta probabilitat a unes eleccions autonòmiques a principis de 2015.
El caràcter d’aquestes eleccions autonòmiques i la forma en que els partits parlamentaris es presentaran encara és difícil de veure. Però el que és clar és que tindran com a centre discursiu la resolució definitiva de la qüestió nacional catalana.
La situació que vivim a Catalunya no es pot explicar amb claredat sense una profunda anàlisi de l’estructura de classes a l’Estat espanyol i a Catalunya, de la crisi del capitalisme a Espanya i del procés de construcció europea. En la nostra darrera conferència sobre la qüestió nacional catalana ho analitzem en profunditat.
La crisi del capitalisme a Espanya i a Catalunya ha tingut expressions profundes en diversos àmbits de l’Estat. L’abdicació del rei i l’assumpció de la corona per part del seu fill, la crisi del sistema de partits espanyol i català, l’aparició de noves formes de la socialdemocràcia i l’oportunisme, són expressions del que anomenem segona transició espanyola.
A Catalunya aquesta segona transició es veu determinada per una ofensiva de les principals forces polítiques nacionals, que situen la perspectiva de la creació d’un Estat català dins les estructures imperialistes de la UE. Aquesta sortida, impulsada per la fracció dominant de la burgesia catalana, i que recull el sentiment d’àmplies capes de la societat catalana, genera amplis consensos polítics i socials, representats en les més de 3.000 entitats del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
Aquests consensos, en la seva transversalitat, recorden els Pactes de la Moncloa del 78. Sectors de l’esquerra catalana, fins i tot sectors que es reclamen de la revolució, s’adhereixen a aquest nou pacte, a aquest nou consens.
Des del PCPC tenim clar que cap pacte amb la burgesia catalana, i encara menys cap abraçada, ens portarà a cap avenç de les posicions de la classe obrera i capes populars catalanes. Obrir un període constituent sota l’hegemonia política i social de la burgesia mai serà en clau d’un avenç de les posicions de la nostra classe. Aquesta experiència la vàrem tenir el 1978, on nombroses forces d’esquerres i fins i tot revolucionàries es van subordinar al projecte de la burgesia afirmant que representaria un avenç en clau democràtica. El resultat de la subordinació tots i totes el coneixem.
El poble català té dret a decidir lliurement el seu futur, el poble català té dret a ser independent si així ho vol. Però els i les comunistes no podem demanar a la classe obrera que segueixi el projecte de la nostra classe antagònica. Per això treballem en l’acumulació de forces per la construcció del Front Obrer i Popular pel Socialisme, única forma d’assolir la llibertat i l’autodeterminació de Catalunya.
El Partit Comunista del Poble de Catalunya només pot senyalar que la única sortida és la conquesta del poder per part de la classe obrera i la construcció del Socialisme. L’única ruptura democràtica possible és la ruptura amb el Euro, l’UE i l’OTAN.
Comitè Executiu
Partit Comunista del Poble de Catalunya
Barcelona, 10 de novembre de 2014