Declaració sobre l’auge del feixisme a Europa

El feixisme treu el nas un altre cop a Europa. Enfront la crisi estructural del capitalisme occidental, la vella burgesia patriòtica de cada Estat-nació que composa el tauler europeu olora el perill de desestabilització greu que comporta les conseqüències socials, econòmiques i polítiques d’aquesta crisi i, com bolets al bosc de tardor, fa créixer arreu forces organitzades nazis, (Alba Daurada a Grècia, per exemple), feixistes (Casa Pound a Itàlia, Veritables Finesos a Finlàndia, Partij voor de Vrijheid de Wilders a Holanda, els Nacionalistes Flamencs a Bèlgica,…) i filo feixistes (Front Nacional a França, Demòcrates Suecs a Suècia, La Lega de Salvini a Itàlia,…).

Altres partits d’extrema dreta d’altres països, com a Hongria, Ucraïna, Itàlia o Àustria, col·ligats amb altres liberals-burgesos més o menys maquillats han arribat al Govern, ja sigui per mètodes de legalitat burgesa -per les urnes- o amb mètodes més “expeditius” (com a Ucraïna amb el cop d’estat del Maydan), demostrant un cop més, i és l’enèsim que ens mostra la història, que l’Estat no es només que una maquinària supeditada a la burgesia, de control i gestió del Poder Burgès, i que, per tant, està al servei del Poder. El Poder -i ho escrivim amb majúscules per reafirmar-ho- no és sinònim de poder legislatiu i polític.

A l’Estat Espanyol la crisi del sistema ens porta a una nova fase: aquesta crisi ara es mostra com una crisi de la pròpia configuració estatal. (Després de la crisi aguda de creixement del capital, que ha inoculat una dolorosa medicina per les classes treballadores, on s’han arrabassat importantíssims drets laborals i socials als treballadors i treballadores, la qual no ha provocat una reacció obrera i popular pel moment).

La crisi del model d’estat entre una part de la burgesia catalana i l’oligarquia central provoca inevitables tensions en el si d’àmplies capes populars i treballadores, esperonades per aquestes burgesies. L’enfrontament podria ser el detonant de l’aparició de retrògrades organitzacions d’extrema dreta oberta o provocar el sorgiment de suposades organitzacions d’esquerres buides de contingut de classe però farcides de contingut reaccionari a l’hora de tractar la qüestió nacional al servei de la reacció. En aquest sentit, compte amb la reacció ultradretana de Vox i la suposadament esquerrana d’ Izquierda en Positivo, i els incipients totalitarismes catalanistes -MIC, 33 i similars-, així com la pasta reaccionària que conformen algunes parts del nacionalisme català, com el sr. Torra, per exemple.

En paral·lel, l’aparell de l’Estat Espanyol ja està segant drets i llibertats en un blindatge que ens demostra que és l’hereu del l’Estat feixista de Franco, que mai ha fet taula rasa amb el seu predecessor, que vol legitimar com sigui la Monarquia i la seva oligarquia conformada pels d’Endesa, Iberdrola, BBVA, Santander, La Caixa, FCC, Ferrovial, Acerinox, Catalana Occidente, Mapfre, Metrovacesa, etc, etc. Ells són els que manen, i són els principals interessats en mantenir l’ordre constitucional del 78, europeista, venuts als nord-americans i al seu braç armat, l’OTAN.

Feixistitzar-se no és res nou, com podem observar.

Els comunistes del PCPC i la Joventut del PCPC analitzem seguint les lleis del materialisme dialèctic -i el materialisme històric ens ajuda perfectament sobre aquesta tasca- que arribar al Govern no significa -ni molt menys- que arribem al Poder. L’Estat no és un element neutre, no està allà “per què si” i pot arribar qualsevol força política i gestionar-ho conforme els interessos que defensi dita força.

Aquestes posicions que defensem els comunistes, tan raonables i tan comprovables empíricament, avui dia son rebutjades inclús pels hereus de la socialdemocràcia espanyola (IU- Podemos-PCE, etc.) i inclús per grups autoanomenats marxistes que orbiten en aquesta esfera política. És la seva responsabilitat històrica analitzar així.

L’Estat no està posat d’un modus idealista. Plató afirmava als seus diàlegs i mites que existia un món ideal i que el nostre món a terra era un món imperfecte però que era un reflex de l’ideal. I amb millorar aquest món que vivim ens podíem conformar prenent com a model l’ideal bucòlic. Aquesta ideologia anomenada idealista i les seves variants ha perdurat al llarg dels temps (uns 2500 anys) fins avui adoptada per les superestructures dominants, inclosa l’església i certa autoanomenada esquerra política ja al segle XIX. Sembla ser que encara alguns autoanomenats esquerrans, en ple segle XXI, no se n’adonen que amb aquest discurs i la seva praxi de fe en el sistema capitalista, corrupte i explotador; opressor i repressor, no provoquen sinó que un vel de desconcert, confusió i engany cegui els ulls de la classe obrera.

Per què diem això? Què volem dir?

L’avenç del feixisme en èpoques de crisi aguda del capitalisme no és un fet nou. A principis del segle XX ja vam viure episodis feixistes. Aquells episodis, com la Dictadura de Primo de Rivera a Espanya, seguits d’altres moments, com la Dictadura feixista de Franco, la italiana de Mussolini, la japonesa o l’Alemanya nazi ens haurien de fer veure que el nazi feixisme és una bèstia que la burgesia treu a passejar quan veu perillar el seu estatus dominant.

Els exemples del Maydan ucraïnès d’ara fa uns escassos anys, a on nazis i filo feixistes representants d’unes oligarquies pro europeistes i imperialistes han pres el Poder, amb l’ajut de la UE i l’OTAN; els casos del creixement desbocat dels anomenats “populismes” (eufemisme que empren els mitjans de comunicació burgesos per tal d’amagar la naturalesa feixista o filo feixista d’aquests) arreu Europa ens demostren que tornem, de diferent forma potser, però tornem, tornem a l’època més fosca de la Història.

Conforme la crisi avança, i en tot cas, encara que el gran capital surti de la crisi més gran de la Història provocada per ells mateixos i la seva estúpida i cruel naturalesa, que és cercar el guany continu, el guany rere el guany, el màxim benefici al mínim cost, encara que per davant s’endugui tots els drets humans, tota la força de treball de la classe obrera, provoqui guerres de saqueig i destrueixi inclús el Planeta Terra per la seva depredació imparable…dèiem que encara que surti d’aquesta crisi, es fa més que evident que un sector “patriòtic” de la burgesia europea veu necessari invertir i defensar els seus interessos en forces feixistes, recolzades en un discurs xenòfob, anti-immigració, demagògic i anti-UE atractiu per la seva classe…i per les masses obreres desclassades i el lúmpen.

Com si no s’explica que a totes les tertúlies, a tots els debats, a totes hores els informatius del sistema ens bombardegin amb notícies sobre la immigració, l’islamisme terrorista, la necessitat de protecció, els perills…? Com és possible que sempre hi hagin tertulians d’extrema dreta o que defensen postures d’extrema dreta escrivint columnes a la premsa? O, encara més, com és possible que existeixi premsa escrita i canals de TV obertament partidaris d’opcions d’aquest tarannà? Perquè hi ha burgesos organitzats creant, comprant, difonent i estenent aquest discurs -ja que són els que tenen els mitjans massius per poder-ho fer-.

Només en 3-4 anys el feixisme a Europa és una realitat. Abans era un brot.

Amb l’únic cas del filo-feixisme ucraïnès, d’arrel europeista i imperialista, els feixismes moderns son euroescèptics i d’àmbit nacional. Profundament nacionalistes, el seu discurs recorda perillosament a aquells dels anys 30 del segle XX. Curiosament, la decadència de la UE i l’OTAN porta dins una burgesia contrària momentàniament a aquestes estructures.

No cal menysprear-los. Cal sortir al carrer. Cal denunciar l’OTAN i la UE; cal portar el discurs de la classe obrera i les classes treballadores que només els comunistes poden oferir per organitzar la Revolució Socialista. Cal construir Partit Comunista.

El capitalisme utilitzarà el feixisme i el nazisme si cal per preservar-se i evitar el seu col·lapse: és el moment d’organitzar-se i fer front a la bèstia!

Àrea de Moviment Popular del PCPC
03-10-2018