PCPC Lluitem pel derrocament del capitalisme i la construcció del socialisme-comunisme
Un cop més veiem com el capitalisme, literalment, mata. Mata en “accidents” laborals. Mata via militar als pobles que li ofereixen resistència (Síria, Líbia, Iemen, Palestina,…). Mata arrabassant-nos i mercantilitzant els nostres drets sanitaris, reproductius i vitals. Mata diàriament mercantilitzant les nostres necessitats bàsiques i mata. Mata prenent-nos-ho tot.
El suïcidi d’avui, dia 14/06/2018, és un altre capítol més de la desfermada lluita de classes que els capitalistes i els seus gestors venent desenvolupant des del triomf històric al s. XIX de la Revolució Industrial contra la classe obrera en particular i els treballadors i treballadores en general. Una lluita de classes que s’aguditza a cada crisi capitalista. Crisi que, per cert, sempre paguem els treballadors i treballadores.
El suïcidi d’avui no ha estat, no és, ni serà, de bon tros, l’últim episodi d’aquesta faceta de la lluita de classes de banquers, immobiliàries, administradors de finques i constructores contra els treballadors i treballadores d’arreu l’Estat i les seves pertinences (habitatges, estalvis, nòmines i pertinences. Ja afirmava Engels, allà pels volts de 1872, a Contribució al problema de l’habitatge que el capitalisme era incapaç de garantir el dret efectiu a l’habitatge i que el proletariat, al conquerir el poder polític, podrà aplicar de forma ben fàcil la mesura de la incautació del parc d’habitatges, cosa que ara fa l’Estat contra els treballadors (i actualment la banca i immobiliàries, entre d’altres), resolent així el problema. A l’obra es relata, així mateix, les penalitats del proletariat de la darreria del s. XIX, que no es diferencien gaire de la Catalunya actual. El problema és el mateix.
Perquè no és una guerra amb tota la legislació a favor dels seus interessos -que ells han dictat als governs per a ser aplicada, per cert. Només cal anar a l’hemeroteca per veure com els bancs i les immobiliàries exigien i recomanaven als poders executiu i legislatiu desnonaments exprés, reducció del temps per l’extinció de contractes de lloguer i
embargaments massius per “saldar deutes”-.
Dèiem que no només es tracta d’una guerra contra la propietat particular del treballador: és una autèntica guerra de rapinya i usura contra els comptes corrents, les propietats particulars, els ingressos futurs, els actuals (nòmines), les donacions que es pugui fer a aquell embargat, els seus serveis bàsics (aigua, gas, llum, telèfon, transport, cistell de la compra…), els seus estalvis i fins i tot, un cop fora del pis, que es queda el banc i farà negoci amb ell, encara espera un deute monumental que hipotecarà de per vida l’afectat i el seu entorn si van avalar. I és molt possible que aquest entorn encara hagi de fer front a deutes. Com també és molt possible que el banc taxés en un 150% de més el valor real del pis, afegís 2-3 assegurances de vida, de la llar i certes clàusules hipotecàries de dubtosa legalitat en un país mitjanament assenyat, com poden ser clàusules terra o l’índex IRPH i es negués a paralitzar el deute o l’execució hipotecària fins que la persona hi pogués fer front a les despeses.
El moviment popular que, entre d’altres qüestions candents pels treballadors i treballadores, s’ocupa dels problemes d’habitatge creats pel capitalisme coneixem molt bé el problema que suposa un desnonament i tots els aspectes citats al paràgraf anterior. El moviment popular ens ha ensenyat i hem vist treballadors i treballadores afectats per la crisi prenent-se un pot de barbitúrics amb intenció de suïcidar-se, gent llençar-se al metro, gent intentant tallar-se les venes o desmaiant-se a l’oficina bancària de la tensió. També hem vist companys i companyes dormint al caixer automàtic del mateix banc i oficina que els havia desnonat 1 setmana abans. Hem vist com les comitives judicials incitaven als Mossos a fer fora els veïns dels portals que tractaven de fer front al desnonament, com també hem vist companys antidesnonaments caient balcó avall d’un pis en plena onada repressiva.
El moviment popular com el que llença l’Assemblea Sant Martí, amb caràcter de classe, encerta de ple i segueix la línia correcta: els treballadors i treballadores tenen dret a cobrir de forma 100% pública i transparent, amb gestió i control per part de la classe, les seves necessitats vitals. És fonamental donar suport i organitzar aquestes iniciatives, que el PCPC i la JPCPC portem impulsant des de fa ja 7 anys. Cada desnonament aturat amb reallotjament inclòs, cada concessió arrencada als Ajuntaments (el de Barcelona en Comú no és cap excepció) és un triomf que ens fa més forts i fortes, és una petita victòria que ens ajuda a crear consciència de classe.
És necessària, així mateix, l’autoorganització obrera i popular als barris, amb assemblees i comitès que generin programes de debat i organització cap a un procés constituent que trenqui les cadenes del règim monàrquic burgés i la seva miserable i menyspreable i oligarquia que impulsa l’espoli als treballadors i treballadores de tot lo seu, fins i tot el més essencial: pa, sostre, feina i treball.
Organitzem-nos! Enfortim el moviment popular! Creem assemblees de
treballadors i treballadores a tots els barris i vil·les obreres!
Àrea de Moviment Popular del PCPC
14/06/2018
