Davant de la nova llei de l’avortament

LA LLEI CONTRA L’AVORTAMENT, DEL GOVERN DEL PP, ÉS UNA ALIANÇA DEL CAPITAL I L’ESGLÉSIA CATÒLICA PER MANTENIR LA DOBLE OPRESSIÓ DE LA DONA, I PER OBSTACULITZAR LA LLUITA PEL SEU ALLIBERAMENT, PEL CONTROL DEL PROPI COS I CONTRA LA SEVA SITUACIÓ DE DESIGUALTAT I INFERIORITAT

Ni ahir ni avui la maternitat a l’Estat Español és una elecció lliure per a la dona, especialment per a la dona de classe treballadora. La maternitat ha estat sempre una imposició, tant des de la superestructura ideològica com des de les regulacions establertes en lleis diverses, i -entre elles- especialment la del dret a l’avortament; sempre ajustant-se a les necessitats concretes de la burgesia a cada moment històric del desenvolupament capitalista. La regulació de l’avortament, des del poder burgès, s’ha utilitzat per incrementar la força de treball disponible per ser explotada, com a mecanisme de defensa de la propietat privada i també com a dominació ideològica de tota la classe obrera a través del cos de la dona, com succeeix en l’actualitat.

La presentació de l’avantprojecte denominat “Llei per a la protecció de la vida del concebut i drets de les dones embarassades”, en primer lloc, aprofundeix en la utilització del dret a l’avortament com a mecanisme de disciplinament ideològic amb la finalitat de portar a la classe obrera a posicions d’alienació reaccionària, al mateix temps que el converteix en un privilegi de classe. Denominar a l’avantprojecte “… protecció …. drets de les dones embarassades”, és una bufetada en ple rostre de la dona treballadora. Acomiadades de les seves feines de misèria -només conèixer l’empresa que s’ha quedat embarassada-, perduts molts dels drets laborals de maternitat, criança, etc., a través de l’eliminació de la ultraactivitat en els convenis i de la desaparició de la negociació col·lectiva. Aquí no hi ha cap dret de la dona embarassada que el capitalisme pretengui defensar.

Si prospera aquesta nova llei, única i exclusivament accediran al dret a l’avortament aquelles dones que puguin pagar els dictàmens mèdics (es requereixen fins a dos informes), o les que puguin viatjar a l’estranger amb aquest fi. Lluny, molt lluny, queda aquest dret per a la dona de les capes populars -cada vegada més castigada amb la desocupació, la precarietat i amb creixents dificultats per accedir a les necessitats més bàsiques. Per a aquestes dones, per les que no transigeixin amb la maternitat obligatòria, per les que no acceptin submissament aquesta intolerable falta d’autonomia sobre si mateixes, només els espera el veure’s abocades a un avortament insegur i perillós, posant en greu risc la seva vida i la seva integritat.

Aquesta situació extrema, o intentar superar la carrera d’obstacles que suposa la nova regulació que es pretén aprovar. I això sempre que aconsegueixin trobar professionals de la sanitat que no facin objecció de consciència, i també romandre fermes davant totes les pressions perquè no avortin, doncs hauran d’acreditar amb informes mèdics i psiquiàtrics que “la seva salut mental està en risc”.

En segon lloc, el títol de l’avantprojecte és en si mateix ofensiu a la intel·ligència humana. I tota una provocació i fatxenderia de classe, al fer bandera de la defensa dels zigots i els nasciturus, per condemnar-los a l’explotació i la misèria, una vegada hagin nascut. Mentre no són res tota la protecció; perquè se’ls utilitza per promocionar una moral esclavitzant sustentada en creences i supersticions alienants. Una vegada nascuts, només l’explotació i la misèria, doncs passen a convertir-se en força de treball renovada per a l’acumulació capitalista.

Però el cinisme i la mentida no coneixen límits, tampoc per als ministres de la cúria, i es pressiona a les dones perquè tinguin, no només fills i filles que no desitgen, sinó fins i tot perquè donin a llum fetus amb anomalies o malformacions, fins i tot en els casos en què científicament són no viables. Tot això amb el cimbell de les ajudes a la discapacitat. Exercici de cinisme extrem en una situació on la Llei de Dependència, i les ajudes a famílies amb membres en situació de discapacitat, van desapareixent gradualment; on el repagament s’ha imposat en els centres ocupacionals de dependents (moltes vegades privatitzats). Situació aquesta que s’agreujarà en el futur, amb l’augment de tot tipus de retallades i privatitzacions, recaient tota l’assistència social necessària sobre la dona treballadora.

L’avortament no torna a ser delicte amb aquesta llei, sinó que mai ha estat despenalitzat, en un país on l’Església catòlica imposa la seva ideologia misògina i reaccionària en tots els àmbits públics; i que per ser la religió de les classes dominants és també la religió de l’Estat. Aquesta ideologia de l’odi cap a la dona, alimentada amb diners públics pels diferents governs (el concordat amb el Vaticà el va renovar el govern del PSOE), a través de prebendes, exempcions d’impostos, subvencions als seus col·legis, salaris als seus clergues, i mantenint com a assignatura a les escoles el que no és sinó obscurantisme acientífic, ha estat la veritable causa que tant en la llei de supòsits de 1985 com en la de terminis de 2010, els casos que quedaven fora d’aquells supòsits o de 14 setmanes, es castigaven i es castiguen en el codi penal. Per molt que es denominés la reforma del 2010 com a “llei de salut sexual i reproductiva”, la dona mai va ser considerada propietària del seu cos ni ser adult per decidir per si mateixa. El període de reflexió, abans d’una interrupció voluntària de l’embaràs -3 dies amb les normes del PSOE i 7 dies en la qual proposa el PP-, i la maternitat obligatòria, han estat les constants en la configuració del dret a l’avortament i un clar exponent de la ingerència religiosa. L’Església catòlica sempre ha considerat la dona com a un ser inferior (en alguna època va arribar a predicar que mancava d’ànima, i sempre l’ha exclòs del sacerdoci, violant la mateixa llei burgesa), sempre ha estat tractada com a persona irreflexiva i frívola, necessitada de supervisió en les seves decisions. Sobretot, i especialment, en la maternitat. El dret de la dona a decidir sempre ha estat mediatitzat, contemporitzant amb els representants del patriarcat a la terra d’una banda, i a major glòria de la propietat privada per un altre.

Totes les regulacions de la matèria, fins avui, han deixat de costat la salut sexual i reproductiva de la dona, concebuda aquesta com un dret en l’àmbit de la sanitat pública i gratuïta, amb àmplies prestacions d’anticonceptius, centres de planificació familiar i educació sexual, per així convertir-la en uns lucratius negocis privats. Les dades són inqüestionables, el 97% de les interrupcions voluntàries de l’embaràs (IVE) es presten en clíniques privades, mai s’ha contemplat com a alternativa accessible l’avortament medicamentós (menys invasiu per a les dones i més barat), i l’atenció ginecològica ha anat desapareixent de les prestacions del sistema públic, o prestant-se molt deficientment. La salut sexual i els drets reproductius estan concebuts com un negoci en les societats capitalistes, i en aquests moments de crisi estructural, no serà la dona de la classe treballadora i les capes populars qui tingui facilitat per accedir a ells; doncs només queden a l’abast, i com a dret, de qui pugui pagar-los.

Les propostes del reformisme per enfrontar l’ofensiva patriarcal són de la mateixa línia que les que fan sobre la crisi sistèmica. Generar confusió entre les treballadores, impulsant un pacte entre dones. Clamen per un patriarcat de rostre humà i suportable, igual que demanen el retorn d’un capitalisme bo. Sembrant de fantasies el que hauria de ser una contundent resposta classista, i generant dependència ideològica on hauria d’establir-se una línia divisòria per raó de classe i no demanant una solidaritat i complicitat de gènere. No, les dones treballadores i de les capes populars no comparteixen res amb les dones de les classes dominants pel fet de tenir el mateix sexe. Tampoc en el cas del dret a l’avortament, accessible per a les dones riques. La unitat de les dones no està al marge d’ideologies, o de la pertinença a la classe explotada o dels explotadors. Ho digui el PSOE, ho digui IU, i ho diguin les associacions feministes del reformisme polític i sindical. L’única sortida per a les dones explotades, les dones de la classe obrera, és la unitat entorn d’un projecte classista que integri les reivindicacions del feminisme de classe. Mai els drets afectius, els drets sexuals, el dret a l’avortament, l’autonomia sobre el propi cos tindran cabuda en el capitalisme decadent, que és l’únic possible avui. Així com tampoc es derrotarà al patriarcat sense vèncer al sistema capitalista.

Per tot això la lluita de la dona treballadora contra la nova i retrògrada llei del govern del PP és la lluita de tota la classe obrera, per derrotar qualsevol iniciativa que desenvolupi aquest govern de l’oligarquia, que no té una altra finalitat que incrementar les cadenes per mantenir l’explotació i l’opressió de la classe obrera, en aquest cas usant el cos de la dona treballadora i la seva doble opressió en el sistema capitalista, seguint així les pitjors tradicions de l’aliança entre capital i Església catòlica a l’Estat Español.

Pel dret a l’avortament lliure i gratuït 

Per la derrota del patriarcat

Pel dret de la dona treballadora a decidir sobre el seu propi cos

El socialisme-comunisme garantirà els drets sexuals i reproductius en llibertat

A lluitar i a vèncer, fins a arrabassar-los tot el poder per a la classe obrera!