L’avortament no és un dret en les societats capitalistes. És un negoci. La majoria d’interrupcions d’embarassos (IVE) es fan en centres privats al nostre país, en uns altres, fins i tot encara que l’avortament sigui il·legal, les dones d’alt nivell socioeconòmic tenen al seu abast, sempre han tingut, els diners i els metges privats per fer-se avortaments; mentre les dones de les capes populars han d’enfrontar la decisió de portar a terme un embaràs no desitjat o arriscar les seves vides en un avortament insegur i il·legal. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) les complicacions d’un avortament mal practicat constitueixen una de les principals causes de mort materna, al voltant de 70.000 dones a l’any.
L’avortament segueix sent il·legal en molts països, també en el nostre, encara que comptem amb una llei de terminis ja que es manté en el codi penal, la qual cosa constitueix una agressió als drets humans de les dones, al seu dret a decidir sobre el més bàsic, el seu cos, i sobre el més general, la seva vida. En el cas de les més joves, des de l’any 2015 han de comptar amb el consentiment dels progenitors.
La salut sexual i reproductiva constitueix un capítol menystingut en la sanitat pública, que dedica escassísims recursos a l’atenció d’aquesta faceta de la vida de les persones. Així, el preu dels anticonceptius s’allunya bastant d’estar a l’abast de les treballadores i de les seves filles, l’atenció ginecològica ha anat desapareixent de les prestacions del sistema públic, o prestant-se molt deficientment i els drets reproductius estan concebuts com un negoci en les societats capitalistes. El lloc central entre aquests drets està ocupat per l’avortament, decisió delicada i extrema que les dones no prenen amb frivolitat ni lleugeresa i que conté enorme càrrega emocional i pressió social.
S’exemplifica en la regulació de l’avortament les polítiques repressives de gestió de la crisi. El capitalisme, aquest moribund que encara no aconseguim enterrar, “necessita” mà d’obra barata i cossos en els quals provar els seus nous armaments i medicaments. Per això “devem” les dones parir. Igual que “s’ha de” pagar els impostos, ser dòcil o viure i morir sense lluitar. Es planteja un major control ideològic patriarcal, on l’apropiació del cos de les dones és una manera de garantir l’acumulació i l’espoli a la classe obrera. El control sobre el cos de les dones i la reproducció segueix sent un mecanisme de control al servei de les classes dominants.
El PCPC reivindica que es garanteixi la pràctica de les interrupcions voluntàries de l’embaràs en el sistema sanitari públic, que es garanteixi el seu caràcter universal i es normalitzi com a prestació sanitària per a tota dona que decideixi interrompre el seu embaràs, independentment del seu origen i la seva situació legal. La xarxa sanitària pública és l’única garantia que el dret a l’avortament no es confongui amb els interessos de les clíniques privades que ho practiquen. El lliure exercici dels drets sexuals i reproductius ha de ser garantit socialment.
Mai els drets afectius, els drets sexuals, el dret a l’avortament, l’autonomia sobre el propi cos tindran cabuda en el capitalisme decadent, que és l’únic possible avui. L’única sortida per a les dones explotades, les dones de la classe obrera, és la unitat entorn d’un projecte classista que integri les reivindicacions del feminisme de classe.