Excepte el Poder, tot és il.lusió!

Aquest proper 2017 és l’any del Centenari de la Revolució d’Octubre. Lluny del romanticisme per un costat i lluny del reformisme per l’altra (que, per cert, ara es dedica a magnificar la “revolució democràtica de febrer” de 1917, el paper de la qual a la Història es confirmar aquella cita que diu “canviar-ho tot per a que res canviï”), els comunistes tenim clar que aquest any 2017 toca reivindicar Octubre com un exemple.

I no només com exemple, sino que els comunistes, els marxistes-leninistes de Catalunya, prenem la fita del Socialisme estratègicament, desenvolupant una tasca ingent volcada, a la mesura de les nostres possibilitats, a commemorar la Revolució Socialista i ser referent d’aquesta gran guia per a l’acció que és l’aplicació concreta del marxisme, tal com pensava Lenin.

La URSS va ser una realitat: una qüestió objectiva. Una realitat que per molt que s’ataqui des de totes parts i des de totes les posicions ideològiques i formes possibles des del bàndol de la burgesia, és inamovible als llibres d’Història. L’Estat obrer i camperol va ser possible; la teoria marxista es va fer realitat, i els treballadors, per primer cop des de la Revolució Industrial i la presa del Poder per part de la burgesia, vanpendre el Poder (1789, data oficial, tot i que abans es van produïr esdeveniments històrics al respecte a altres països com EEUU).

La classe obrera organitzada en aliança amb altres sectors van ser capaços d’utiltzar totes les armes possibles per tal de conquerir el Poder. I al 1917, organitzats als soviets, i sota la direcció del Partit Comunista, es va pendre el Poder a Rússia. Havíen passat escasament 128 anys des de que va triomfar la Revolució Burgesa a França. La burgesia ha trigat centenars d’anys en pendre el Poder, i ho ha intentat centenars de cops! I ara es permeten el luxe de dir-nos que el comunisme és mort, que està acabat…

Aquest any entrant, el PCPC es mobilitzarà i mobilitzarà per defensar la vigència d’Octubre, de la Revolució Socialista com única sortida per la classe obrera, pels treballadors, pels explotats i oprimits, per la inmensa majoria treballadora d’aquest país, Catalunya, que pateix l’efecte de la crisi sistèmica terminal d’un sistema caduc, inoperant, malalt i pervers que res de bó te a oferir al conjunt de la classe obrera catalana.