PCPC Lluitem pel derrocament del capitalisme i la construcció del socialisme-comunisme
Aquest 14 d’Abril, el PCPC i la seva Joventut (J-PCPC) cridem al conjunt dels treballadors i treballadores i a les classes populars catalanes a manifestar el seu rebuig a la institució monàrquica i el seu desig de tornar a ser República, a instaurar la IIIª República arreu l’Estat, que nosaltres afirmem ha de ser socialista i de caràcter confederal.
La Monarquia espanyola es restableix gràcies al Règim del Dictador Franco per la figura del Príncep Juan Carlos, al proposar-ho a les Corts franquistes com a successor. Amb la mort del Dictador, i en el marc d’un procés dirigit per les forces reaccionàries i feixistes, es van fer 2 referèndums:
El Primer, el projecte de la Llei de Reforma Política, al 1976.
El Segon, el de la Constitució de 1978, encara vigent.
Aquestes maniobres, van ser orquestrades pels aparells de l’antic règim i sota les amenaces constants d’intervencions militars. Aquestes consideracions i les destrosses i saquejos econòmics, provades, d’alguns dels seus membres ens impulsen a qüestionar la seva legalitat.
La Monarquia espanyola va ser còmplice necessària del règim feixista, que en diferents varietats de grisos, va pintar 40 anys de dictadura, repressió, fam, misèria, migracions forçoses de ciutadans, explotació sense fre als centres de treballs i opressió social, a més de guerra amb els pobles veïns, com el Marroc i Sàhara i aliances assassines com l’OTAN.
La Monarquia espanyola, successora natural del Generalíssim Franco, va ser la continuadora en forma de “democràcia” del règim capitalista forjat pel franquisme, amb el procés anomenat Transició, el qual feia taula rasa de la Dictadura, i previ pacte amb totes les formes polítiques de representació i gestió del Capitalisme ibèric, va oblidar al calaix dels records les atrocitats comeses a aquest país, a canvi de poder votar cada 4 anys el nostre opressor i garantir certes formalitats democràtiques.
El xantatge i alhora presa de pèl a les classes treballadores i als sectors populars espanyols va ser descomunal: legitimar un sistema polític hereu del feixisme, continuar el mateix marc de dominació estructural, on les mateixes oligarquies nascudes al caliu del règim anterior controlaven el poder econòmic, polític i social de la superestructura: l’Estat.
Qui mana a aquest país si no? Qui té el Poder? Són les grans empreses, la banca, l’església, els grans terratinents que exploten la indústria agropecuària; són les mateixes estructures monopolistes o oligopolístiques que es reparteixen el control dels mercats. Són les ENDESA, Movistar, Banc Santander, BBVA, Ferrovial, ACESA, la Caixa; els Mercadona; Catalana Occidente; IBERDROLA, REPSOL, CEPSA; AtresMedia, Vocento…aquelles estructures sorgides de l’INI o hereves del sistema de dominació i explotació del capitalisme franquista espanyol concentrades a l’IBEX35 i altres indicadors econòmics.
I per tal de seguir dominant, la Monarquia espanyola, hereva del Caudillo, va pactar una formalitat democràtica a canvi de:
1) Seguir els passos fets per Franco d’ingressar a la Unió Europea (llavors CEE-Mercat Comú, complint els desitjos del gran capital espanyol).
2) Ingressar a l’OTAN com a membre de ple dret i part fonamental de la cadena imperialista (ja s’havia reconegut per EEUU al feixisme com a aliat imprescindible, però s’havia de culminar el procés).
3) Lògicament, mantenir el sistema de dominació i explotació, però fent lleugeres concessions. Els límits eren la unitat territorial, la legitimitat necessària de la Monarquia, la Pau Social controlada (cosa que es va aconseguir amb els Pactes de la Moncloa) i la renuncia expressa d’un PCE dirigit per Santiago Carrillo, impulsor de l’Eurocomunisme (una posició revisionista per tal de desactivar la influència dels comunistes entre les masses populars) i de les organitzacions afins a aquests, renunciant, expressament, a la República.
A mode de resum, podem afirmar que la Transició va suposar el pas del bloc de Poder franquista a una nova forma democràtica burgesa: no només no es va restablir la legalitat republicana trencada pel Cop d’Estat i la Guerra; no només van quedar impunes els crims i gran part de la legalitat feixista; no només van quedar intactes les estructures de Poder econòmic i social, sinó que es va exportar aquest bloc a la nova forma política “democràtica” i es va enterrar el projecte, el record i l’herència republicana al fons del cubell de les escombraries, amb la connivència necessària de la fracció euro comunista instal·lada al PCE que va acceptar-ho tot.
La Constitució resultant de 1978 legitima el Poder, sent el corpus jurídic que estructura un Estat monàrquic-burgès inserit plenament a la cadena imperialista, tant al seu braç militar (OTAN) com a l’econòmic (UE, FMI i Banc Mundial). Aquesta Constitució i les lleis que d’ella se’n deriven blinden al monarca a la seva torre de marfil, autèntic pal de paller de l’Estat on s’aglutinen els negocis, moviments polítics i interessos, per tant, de les oligarquies.
Modificar la Constitució legalment és impossible a no ser mitjançant grans consensos entre els grups representatius de la oligarquia; plantejar referèndums que qüestionin l’estatus quo és sinònim de més que possible delicte, així com la seva realització. A tall d’exemple, tenim el més que recent cas de Catalunya.
Per tant, la Monarquia espanyola, a banda del seu origen franquista i de la seva dubtosa legalitat, pels comunistes del PCPC i la seva Joventut (J-PCPC) no és qüestionable per la seva presumpta corrupció ni per les seves actuacions socials èticament reprovables. Només es tracta de la punta de l’iceberg d’un model sistèmic de concentració de Poder de l’Estat totalment repulsiu i en avançat grau de descomposició. Les activitats personals dels membres de l’anomenada família reial no haurien de ser el centre del debat públic, ni el principal motiu per qüestionar-se la Corona. Tampoc és la solució la petició de “donació a la sanitat” de certes comissions presumptament cobrades pel Rei als negocis foscos de certes empreses espanyoles i del propi monarca amb la no menys execrable monarquia dictatorial saudita.
Si la Casa Reial s’ensorra, es descompon, ho fa en paral·lel a la pròpia descomposició del sistema capitalista, donat que aquesta Casa Reial és part del sistema. Es descompon l’estat autonòmic, es descompon el sistema públic i l’estat del benestar; es descompon el capitalisme. Ara vivim uns moments històrics on totes les carències i misèries del sistema queden despullades a ulls vista.
Existeixen grups polítics amb un cert pes polític que encara avui, amb totes aquestes circumstàncies ben clares, plantegen la possibilitat d’un referèndum a nivell estatal on es plantegi “a la ciutadania” si volen monarquia o república.
Els comunistes del PCPC i la J-PCPC recordem al conjunt del poble treballador i les classes populars que grups al voltant d’IU porten 25 anys (25 anys!) recollint signatures per presentar una ILP al Congrés i per exigir un referèndum sobre la qüestió. Mai s’ha aconseguit ni presentat res.
Els comunistes del PCPC i la J-PCPC entenem que presentar un referèndum és donar l’oportunitat a la Monarquia de legitimar-se. Igualment entenem que la petició de donar els diners que cobren i retornar les comissions presumptament il·legals del “Campechano” és plantejar de revigoritzar la seva figura.
Els comunistes del PCPC i la J-PCPC plantegem al poble treballador i les classes populars, organitzades políticament o no, la necessitat d’acumular forces, debatre, dialogar i organitzar el necessari moviment republicà popular que plantegi un Procés Constituent que porti la necessària república mitjançant la mobilització permanent i sostinguda arreu l’Estat espanyol, aprofitant ara si, d’un cop per totes, la caiguda en desgràcia de la institució monàrquica, repressora i opressora, pal de paller de la oligarquia que ens condemna a una existència de misèria i un passat, present i futur d’explotació.
Necessitem una República que reconegui el dret d’autodeterminació dels pobles que conformen l’Estat; que promogui la cultura de la Pau i la no ingerència amb els pobles del món; que situï la democràcia dels treballadors i treballadores com eix de la política econòmica, cultural i social del país; que fomenti el respecte amb la natura i les polítiques mediambientals necessàries.
El PCPC i la J-PCPC cridem al conjunt de la població catalana i de l’Estat a organitzar-nos, a seguir mobilitzant-nos, a investigar i estudiar mentre duri el confinament per tal de preparar, quan recuperem els carrers, el camí cap a la República.
Cridem així mateix al conjunt de la població catalana a sortir als balcons i terrasses d’arreu del país a fer una enorme cassolada, que mostri la continuïtat de l’enuig popular expressat a les massives cassolades anteriors i a penjar la bandera republicana al balcó.
El PCPC i la J-PCPC animem a tots i totes a fer córrer com la pólvora per les xarxes socials la convocatòria pel proper 14 d’Abril, Dia de la República, a les 21 hores, i fer-la extensiva a tothom.
AQUEST 14 D’ABRIL A LES 21h, SURT AL BALCÓ I PROTESTA!
CONSTRUÏM LA REPÚBLICA DES DELS CARRERS, VIL.LES I CENTRES DE TREBALL!
ORGANITZATS SOM INVENCIBLES: VISCA LA REPÚBLICA DELS TREBALLADORS!
VISCA LA REPÚBLICA!
