PCPC Lluitem pel derrocament del capitalisme i la construcció del socialisme-comunisme
El passat 15/10/2018 el PCPC vam tenir una sessió informativa amb un grup de camarades i amics del Partit Comunista Danès (KP, www.kommunister.dk/partiet) encapçalat pel camarada Sven Tarp, (professor de la Universitat d’Aarhus, qui es va encarregar de la traducció) al local de l’Assemblea Popular de Sant Martí.
El camarada Quim Boix (dirigent del PCPC, Sec Gral de la Unió Internacional de Sindicats dels Pensionistes i Jubilats de la FSM, Responsable de la Federació Sindical Mundial a l’Estat Espanyol exceptuant el País Basc) va parlar sobre la repressió franquista i la resistència antifeixista.
A modus de síntesi Quim va deixar clar que la repressió ha estat sempre un instrument del poder i s’ha utilitzat durant tota la història. El Franquisme va triomfar gràcies al nazifeixisme internacional, dels EEUU, dels mercenaris provinents de les regions més endarrerides del Marroc i per la falsa neutralitat dels governs burgesos europeus (“Comitè de no Intervenció”). En canvi la 2ª Republica sols va rebre l’ajuda de les Brigades Internacionals (on hi havia danesos també) i de la URSS. Degut al gran suport popular a la 2ª República, el feixisme va tenir que dedicar des del primer dia la repressió i el terror contra els territoris conquerits. Una barbàrie planificada que va continuar acabada la guerra mitjançant la tortura, els empresonaments de desenes de milers de republicans (comunistes principalment) i afusellaments ja sigui amb judicis militars sense cap garantia o de forma indiscriminada amb “els paseos nocturnos “. Les cunetes estan plenes d’afusellats (es calcula que prop de 100 mil). Caldria esmentar també l’espoli dels béns dels vençuts a favor dels feixistes i que mai se´ls ha indemnitzat ni retornat. La represió també va arribar a les fàbriques on s’acomiadava per raons polítiques.
Quim explicà també que ell fou víctima de la repressió franquista al ser condemnat en dos judicis sense proves pel Tribunal de Orden Público (hereu actual de l’Audiència Nacional). Cal dir també que l’actual “Ley Mordaza” és hereva de la llei franquista d’Ordre Públic i va ser posada en marxa pel PP però que no ha estat derogada pel PSOE-Podemos.
La repressió franquista contra els comunistes principalment no és casualitat. Els feixistes han vist a la classe obrera organitzada i formada ideològicament, com el seu principal enemic. La lluita de CC.OO en la clandestinitat va tenir una repercussió enorme per combatre el Franquisme i per organitzar a la classe obrera. L’educació i formació sindical, ideològica i política va permetre l’aparició d’importants quadres dirigents en les files comunistes. Cal mencionar la solidaritat de classe i internacionalista com element fonamental per ajudar als diversos tipus de represaliats pel feixisme (ex. Socorro Rojo, plataformes de resistència i contra la tortura). Va destacar l’important paper unitari de l’Assemblea de Catalunya per combatre la dictadura.
Quim també es va referir a la lluita estudiantil durant el Franquisme (Sindicat Democràtic) i les raons per convertir-se en militant comunista perquè “sense un canvi de sistema econòmic no es podia resoldre l’absència de democràcia”. Aquest compromís de lluita li va valdre ser detingut 11 cops i torturat i ésser acomiadat com a enginyer sindicalista de CC.OO (avui malauradament és un sindicat groc) i deportat al Sàhara en un Batalló disciplinari. Durant tres anys va estar expulsat de totes les universitats espanyoles i va complir 6 mesos de presó. Va rebre la solidaritat incloent la de 200 capellans per haver estat torturat.
Es va referir també a que “en l’etapa antifranquista, es van afiliar al Partit Comunista molts més demòcrates antifeixistes que no pas comunistes” la qual cosa és important saber per entendre el caràcter eurocomunista/reformista del PCE/PSUC que van acceptar els Pactes de la Moncloa i la seva obediència al marc burgès.
Quim s’ha referit als principals sindicats que defensen els pactes amb la Patronal (CCOO-UGT) i els actuals partits parlamentaris que defensen el sistema capitalista i les multinacionals: UE, Euro, l’OTAN.. Inclús Podemos “que denunciava inicialment a la casta política, però que avui ja podem dir que forma part d’ella..”. Aquesta situació provoca un desconcert i alienació – no sols a l’Estat Espanyol – a la majoria de la classe obrera que opta o bé per l’abstenció electoral o inclús donant suport a opcions clarament reaccionàries i xenòfobes.
Finalment Quim s’ha referit a que les necessitats i problemes bàsics de la població – que més endavant s’adonarà de l’engany dels partits burgesos – que portarà a la necessària creació del Front Obrer i Popular pel Socialisme. Un embrió de tot això és la lluita dels pensionistes i jubilats que demostren que organitzant a les masses es poden guanyar batalles.
Per altra banda, Sisco García Llop, membre del CC del PCPC i del PCPE va fer una exposició sobre el procés independentista de Catalunya. Va fer inicialment una síntesi de la història de Catalunya que compta gairebé amb 1000 anys i una llengua i cultura que s´ha preservat malgrat les guerres i imposicions dictatorials. En aquest sentit va fer un repàs de les etapes més rellevants d’aquesta història: Guerra dels Segadors, Guerra de Succesió/Decrets de Nova Planta, la Renaixença passant per la 2ª República que va promulgar els estatuts d’autonomia de Catalunya i Euskadi i en perspectiva per al poble gallec, però que es van veure anul.lats pel cop d’estat feixista de Franco que va acabar amb les enormes il.lusions democràtiques, de progrés i de llibertat del poble instaurant una dictadura ferotge des del 1939 fins al 1975. L’anomenada Transició democràtica va ser un procés obert i controlat pel mateix Franquisme i que es va concretar amb una sèrie de lleis i decisions :
– Llei d’Amnistia: gràcies a la qual es van posar a milers de comunistes i antifranquistes de les presons però que es va aprofitar també per absoldre als criminals feixistes responsables de desenes de milers de morts. Es calcula que l’anomenada guerra civil i la posterior repressió va causar un milió de morts.
– Pactes de la Moncloa, que van suposar la legalització dels partits polítics incloent el PCE (que va assumir el règim monàrquic burgès i va demanar el Si a la Constitució Espanyola (1978). Una constitució que nega el dret a l’autoderminació). El poble de Catalunya aprovà l’Estatut de Catalunya l’any 1979.
Sisco García va referir-se al paper dels principals partits catalans que defensen l’anomenat “ Procés Sobiranista “:
– Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) nascuda l’any 1931 representava inicialment als interessos de la petita burgesia catalana i alguns sectors del proletariat industrial i del camperolat. El seu paper a la 2ª República va ser molt important. El seu president Lluis Companys va declarar l’any 1934 l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Els feixistes per aquest fet no van dubtar en afusellar-lo l’any 1940.
– Convergència i Unió (CDC-UDC). Aquesta federació conservadora que en part és hereva de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó (que va donar suport a Franco) ha tingut vàries etapes de colaboració amb els diversos governs espanyols a l’hora d’atacar a la classe obrera i al mateix temps ha mantingut una confrontació amb el poder central per aconseguir més competències i un millor tracte fiscal. Jordi Pujol (que no ha estat condemnat per cap dels seus delictes econòmics) el qui fou president de la Generalitat durant 23 anys, en el seu moment va rebutjar un tracte fiscal similar als bascos per raons diverses. CDC acualment s’ha reconvertit en un nou partit (PDeCAT)
És a partir de la mutilació de l’estatut de 2006 – refrendat pel poble català – per part dels tribunals i governs espanyols que CiU assumeix l’independentisme junt a ERC i CUP (Esquerra independentista). El punt més àlgid de tot aquest procés culmina amb el referèndum del 1 d’octubre de 2017 que va suposar un triomf de l’independentisme i una victòria popular dels qui van garantir la possibilitat de votar malgrat la bestial repressió de l’Estat.
El 27/10/2017 el Parlament català va fer la declaració unilateral d’independència (DUI) i que fou suspesa pel Tribunal Constitucional quatre dies després. Posteriorment el govern del PP amb el suport de Ciudadanos i PSOE va intervenir l’autonomia de Catalunya mitjançant l’aplicació de l’article 155 i la imposició de les eleccions del 21 D que va suposar una majoria parlamentària independentista de 70 diputats (47´50 %), els unionistes/constitucionalistes 43´5 % i Podem amb un 7´5%.
La investidura del President Pedro Sánchez (PSOE) al juny d’enguany, gràcies als vots de Podemos, PDCat, ERC, PNB… pot portar a un escenari incert de pactes que pugui relaxar la situació de confrontació, però en qualsevol cas no veiem de cap manera cap acord sobre un referèndum pactat que comporti la reforma de la Constitució Espanyola.
POSICIÓ DELS COMUNISTES DEL PCPC I DEL PCPE
El PCPC i el PCPE ens reivindiquem hereus del PSUC de Joan Comorera i del PCE de José Díaz. Cal recordar el paper fonamental del PSUC i PCE en la formació del Front Popular i en el respecte al fet diferencial de les nacions i pobles de l’Estat Espanyol durant la 2ª República.
El PCPC i PCPE seguim demanant la llibertat dels presos polítics perquè no han comès cap delicte. Demanem la seva llibertat per raons democràtiques (s’han limitat a garantir la llibertat d’expressió i de facilitar les urnes per a que el poble decideixi) malgrat que estem frontalment en contra de la seva proposta d’una República Catalana inserida en la cadena imperialista europea (OTAN, Euro i UE..). Dins de les estructures imperialistes no existeix cap sobirania. La classe obrera que es tregui del cap la idea de que millorarà la seva vida anant darrera de cap burgesia. Hem denunciat la seva idea d’un exèrcit català de 24.000 militars i de la perillosa relació de la burgesia catalana amb el sionisme/terrorisme/feixisme.
Els comunistes defensem el dret a l’autodeterminació dels pobles. El poble català té el dret a decidir quina relació vol tenir amb l’estat espanyol (incloent el dret a la independència i el dret a confederar-se o no amb la resta de pobles de l’Estat). El PCPC lluita per la derogació del règim monàrquic-burgès de 1978 per ser hereu del Franquisme i que mai ha estat condemnat. El PCPC comparteix amb el PCPE la proposta d´una República Socialista de caràcter Confederal (unió voluntaria de pobles i nacions lliures i democràtiques). Entenem que aquesta proposta és la que permetrà garantir la nostra sobirania, el caràcter plurinacional de l’estat i l’emancipació de la classe obrera.
Annex:
Finalment el camarada Sisco va llegir exposar diversos extractes de posicionaments del PCPC als camarades danesos per situar la caracterització de la lluita de classes a Catalunya:
La lluita de classes a Catalunya no es pot entendre al marge del caràcter nacional català, que no és altra cosa que la plasmació particular d’aquesta lluita de classes en funció d’unes característiques del capitalisme i les classes socials catalanes, per unes forces productives i unes relacions de producció concretes, fruit d’un procés històric material de construcció nacional diferenciat de la construcció nacional espanyola. Igualment, el desenvolupament de la lluita de classes a Catalunya tampoc es pot entendre sense contemplar la seva pertinença a la superestructura estatal espanyola ni a la Unió Europea com a bloc imperialista.
El caràcter de l’Estat Espanyol com a projecte de la burgesia superador del feudalisme, defineix des del segle XVIII, l’intent de les diferents burgesies nacionals, principalment la basca, la catalana i la castellana, per encabir els seus interessos dins un marc comú. Aquestes pugnes interburgeses, han definit la història moderna catalana, i d’aquestes pugnes, molts cops cruentes i salvatges, s’han derivat els diferents intents d’encaixar els interessos de les classes dominants en el marc de diferents formulacions estatals, ja sigui l’estat monàrquic centralista, la república, el feixisme, el federalisme o l’autonomisme.
La utilització per part de les diferents burgesies dels fets nacionals en la defensa dels seus interessos de classe (ex. Corredor del Mediterrani/Corredor Central) en pugna, ha provocat que els nacionalismes, tant espanyol com català, s’hagin convertit en ideologies transversals que impregnen des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, facin de la llengua un fet polític, i provoqui, fins i tot, que l’església catòlica estigui aparentment dividida en funció de quin és el seu nacionalisme de referència.
En aquest context, no s’han d’entendre les expressions més crues del nacionalisme com accions de maldat irracional. Si dins de les pugnes interburgeses, la burgesia catalana alçava la bandera de la llengua o de la cultura per fiançar i legitimar el seu poder, la burgesia espanyola perseguia i eliminava aquestes expressions de la superestructura per limitar i sotmetre a la facció burgesa en conflicte.
Així, el nacionalisme, tant espanyol com català, és una alienació ideològica per situar a la classe obrera i els sectors populars darrera interessos aliens i separacions de classe pernicioses i fictícies. Ara bé, quedar-nos aquí seria un error d’anàlisi, ja que així com existeix una nació burgesa, també existeix , reflex de la lluita de classes, una nació proletària en relació dialèctica. Els i les comunistes reivindiquem i defensem aquesta nació obrera i popular, que només podem entendre en relació internacional i fraternal amb el contingut obrer i popular del conjunt de construccions nacionals que hi ha a la resta de l’estat espanyol.
El Partit Comunista té el deure de desenvolupar una proposta independent per a la classe obrera, proposta que l’allunyi de la ideologia burgesa, respongui a la nació que respongui. La classe obrera només té una missió, superar la contradicció capital-treball, superació que només és possible conquerint el poder polític, construint el socialisme-comunisme i instaurant la dictadura del proletariat sobre la burgesia.
Només en la superació del capitalisme, i en la construcció del socialisme-comunisme, es podrà abordar realment la qüestió de les nacions que conformen l’Estat Espanyol. Com deia Stalin, “l’existència del capitalisme sense opressió nacional és tan inconcebible com l’existència del socialisme sense emancipació de les nacions oprimides, sense la llibertat nacional”. No per una qüestió només ideològica, la mateixa conquesta de l’Estat per part de la classe obrera, imposant un mode de producció que respongui únicament a les necessitats de la majoria i controlat democràticament per la classe, eliminarà d’arrel totes les expressions d’opressió nacional i de pugna entre nacions com a expressió de la pugna entre burgesies. És en aquest marc on la classe obrera de cada nació de l’Estat, en funció dels seus interessos i necessitats, decidirà d’igual a igual la forma de relacionar-se amb la resta de pobles d’Espanya i del món. Per això la proposta del PCPC de República Socialista de caràcter Confederal és l’única realment capaç de superar la qüestió nacional a l’Estat Espanyol.
La lluita de classes a Catalunya està definida per la pertinença de Catalunya al bloc imperialista com a una nació dins l’Estat Espanyol, amb una burgesia integrada dins el bloc oligàrquic espanyol, però en pugna amb la burgesia espanyola per obtenir millors posicions en el marc estatal, europeu i mundial.
El capitalisme català, junt amb l’espanyol, és un capitalisme altament desenvolupat, amb unes forces productives desenvolupades i un alt nivell de concentració i centralització del capital.
Més enllà dels condicionants nacionals, estatals, jurídics, culturals i d’altra índole, la classe obrera catalana desenvolupa la seva lluita en el marc de la perifèria del capitalisme europeu altament desenvolupat. Aquest caràcter perifèric s’ha accentuat arrel de la crisi sistèmica.
Feiem referència a LENIN quan es referia en les seves Notes critiques sobre la qüestió Nacional : “Cada cultura nacional comporta elements, inclús no desenvolupats, d’una cultura democràtica i socialista, perquè en cada nació existeix una massa treballadora i explotada quines condicions de vida generen forçosament una ideologia democràtica i socialista. Però, en cada nació, existeix també una cultura burgesa (i que també és, la majoria de les vegades, ultra reaccionària i clerical), no només en l’estat d’elements, sinó sota forma d’una cultura dominant. Així, de manera general, la cultura nacional és la dels grans terratinents, la clerigalla, de la burgesia.”
L’intent de les burgesies d’inserir Catalunya i l’Estat Espanyol dins el centre imperialista mitjançant la ràpida expansió internacional dels monopolis financers, energètics, d’infraestructures, telecomunicacions i de transport espanyols i catalans està fracassant.
Aquest fracàs repercuteix directament en les condicions d’explotació de la classe obrera catalana. Davant el fracàs de l’expansió imperialista dels monopolis catalans i espanyols, l’única sortida a la crisi és la sobreexplotació de la classe obrera aquí, sobreexplotació basada en la major extracció de plusvàlua del nostre treball i en l’eliminació accelerada del salari indirecte que representa el sector públic i els serveis i prestacions socials, per ser transferit al sector privat, intentant mantenir així unes taxes de benefici que permetin sustentar la reproducció ampliada de capital de forma òptima.
L´oligarquia catalana, conjuntament amb la resta de burgesies de l’Estat, veu com fracassa el seu projecte històric centrat en la incorporació avantatjosa al bloc imperialista europeu, i es troba en posicions de derrota i subordinació als monopolis de la UE, liderats per l’eix franco-alemany, i a l’atac i pressió dels monopolis nord-americans i britànics.
En el marc d’aquestes pugnes interburgeses i interimperialistes, dins el caos del senil capitalisme, és on la classe obrera catalana té la missió històrica de superar el caduc mode de producció capitalista i erigir-se en la classe dominant que construeixi el socialisme, en resum, fer la Revolució Socialista.
Partit Comunista del Poble de Catalunya
21/10/2018
