RESOLUCIÓ DEL Xè PLE DEL COMITÈ CENTRAL DEL PCPC

El resultat de les eleccions del 12 de maig del 2024, corrobora la tendència en la recuperació del bipartidisme a Catalunya. Dues forces es consoliden com a referents per conformar govern: PSC amb 42 diputats podria reeditar el Tripartit amb ERC 20 diputats i els Comuns 6, serien socis per a una governança acrítica, edulcorada, en contínua sintonia per al sopor i l’alienació de les masses sobreexplotades a la crisi
sistèmica capitalista, crisi que ens porta a la guerra i a l’autoritarisme. Mentrestant, la classe política institucional del nostre país, aburgesada al pancisme, ostatges de l’imperialisme Yanqui, tanca els ulls davant del genocidi del valerós poble palestí.

JUNTS+, l’opció de la dreta nacionalista, està immersa en un projecte de calat més estratègic. Amb els seus 35 escons és segona força política i aspira a la governança, recomponent l’entramat soci convergent que al seu dia va representar CiU. Està en una etapa tàctica de recuperació del puyolisme autonòmic i unificació de la burgesia nacionalista. És temps per acumular forces, forçats per la repressió i animadversió de l’Estat Monàrquic, al dret d’autodeterminació de les nacions que componen l’Estat espanyol. Puigdemont necessita sumar i carregar hàbilment amb un doble llenguatge, esgrimeix el relat independentista alhora que pacta per a la normalització i la tornada al model autonòmic amb el govern de l’Estat espanyol. Dos relats divergents i contradictoris objectivament necessaris, però, en la pretesa recuperació per a l’hegemonia al parlament català, ara perduda en detriment de l’independentisme.

JUNTS+ pensa que té les seves opcions, en extreure’n conclusions quan aplica una visió polièdrica i observa el panorama polític a l’Estat i la necessitat que té d’aliats un PSOE acorralat pels corrents de l’extrema dreta profeixista encarnada a VOX i PP. Per això manté el relat independentista, buscant també recompondre aliances amb ERC i la CUP, forces que en el passat van impulsar el projecte republicà català amb la burgesia i que ara estan dividides en no progressar la DUI (declaració unilateral d’independència). JUNTS amb els seus 35 escons, fondejarà sens dubte aquest món “transversal”, (eufemisme per legitimar, davant de la classe obrera, la pretesa República burguesa Catalana) per això intentarà generar complicitats per no perdre els recursos econòmics de les institucions polítiques catalanes.

Els seus adlàters de viatge, la CUP i ERC, es nodreixen i perviuen d’un fonamentalisme idealista que defuig la realitat material i objectiva del moviment obrer i popular català i dels seus interessos com a classe. Aquestes dues opcions polítiques, no constitueixen a la pràctica un inconvenient per a els interessos de la burgesia nacionalista tot el contrari són una aportació a un projecte (excloent i transversal), ja que aquesta, és contrària a generar aliances de més magnitud a l’Estat espanyol per a la ruptura amb la Monarquia i la instauració de la Tercera República . Aquest tipus d’aliances generaria canvis dialèctics en la correlació de forces que podrien desplaçar l’hegemonia del projecte català a la classe obrera.

La candidatura de JUNTS per a la presidència de la Generalitat hauria de comptar amb una abstenció pactada amb el PSC o la suma d’aquestes dues organitzacions unides per a la governança, aquesta última, força improbable. En això hi ha els partits que poden decidir les destinacions de les nostres famílies, els governs de la democràcia burgesa a Catalunya estan constituïts per vetllar pels interessos d’aquesta
classe, desoint les reclamacions justes de les classes explotades que són apallissades per la llei mordassa, o apartades del procés electoral per mesures antidemocràtiques, com ara la recollida d’avals o les lindezas que se’ls acudeixi per posseir el poder amb els seus titelles contextuals.

Als partits reaccionaris i feixistes, PP amb 15 diputats i VOX amb 11, s’hi suma Aliança Catalana amb 2 escons. Tots continuen a l’alça, i pel que sembla no és per la seva vocació a afavorir el bé comú, la pau social o les llibertats, ben al contrari, ja que inunden les clavegueres mediàtiques del sistema amb mentides que són coartades per introduir-se entre les masses més explotades i organitzant l’exèrcit del lumpen del proletariat amb el discurs de l’odi per instaurar l’Estat feixista.

El PCPC no té intenció de ser políticament correcte quan la classe obrera com a subjecte revolucionari es juga tant en aquesta partida. El feixisme i les variants avancen perquè és una aposta política en tota regla de l’oligarquia imperialista de l’OTAN per aniquilar la competència que representen els països emergents
pertanyents a l’esfera dels BRICS. Però el seu exponencial creixement és també causa de la deriva ideològica que ha convertit els múltiples corrents dels autoproclamats “anticapitalistes” en àtoms a la deriva, aterrats a l’univers socialdemòcrata, mutant de manera camaleònica en peces per al reforçament de la socialdemocràcia a Catalunya .On van quedar les mobilitzacions del 15M i els seus
beneficiaris PODEM amb les seves flamants formes organitzatives, eufemismes per negar la lluita de classes? Pretenien ocupar el cel per assalt amb les seves decadents estratègies mobilitzadores per acabar en lluites fratricides per les engrunes electorals, això sense pal·liatius condueix a la desafecció de les masses i a la seva desorganització.

El fil roig de la història és retallat amb idees peregrines que es dilueixen a les
nstitucions burgeses. La democràcia burgesa en la seva indecència condueix el relat per acollir tots aquells elements de “l’esquerra” que no confien en la classe obrera. Es fan i es desfan moviments minúsculs “antisistema”. Tots s’arroguen el paper de subjecte revolucionari, per tant, sense necessitat d’organitzar el proletariat. És el paradigma per neutralitzar la lluita popular i consagrar les urnes com a únic mecanisme de participació democràtica, delegant les nostres inquietuds en cabdills arribistes que esperen les prebendes del poder.

Les eleccions europees són l’exponent més clarificador del grau d’alienació i perversió d’unes convocatòries que haurien de dinamitzar la consciència social i no adulterar-la amb mitges veritats o barroeres mentides que sobredimensionen el relat necessari i assumit per tots els agents de l’oportunisme i la socialdemocràcia per donar cobertura a les intervencions imperialistes de l’OTAN. No ens sorprèn que s’incorporin a aquesta òpera bufa nous personatges feixistes com Alvise Pérez. En anteriors eleccions europees ja van aconseguir la seva acta de diputat, personatges deleznables i corruptes com Ruiz Mateos o Mario Conde.

Però el més rellevant d’aquestes eleccions és l’avenç exponencial del feixisme i de la cobertura econòmica i política per convertir aquest neofeixisme en hegemònic al bloc Imperialista de l’OTAN. Un pas tàctic en l’estratègia de guerra als BRICS, especialment a la seva matriu Xina.

Aparentment, aquestes organitzacions feixistes s’alimenten en el temor que tenen les capes acomodades a perdre els seus privilegis a causa de la revolució científica tècnica i les seves conseqüències a tots els sectors productius, conseqüències que incideixen en l’apropiació de la riquesa per uns quants. Aquestes formacions de caràcter feixista no tenen tants titubejos ideològics, persegueixen un objectiu clar basat
en l’egoisme humà, un discurs fàcil per a les masses embrutides per la maquinària mediàtica voraç, un exèrcit que necessita cabdills autoritaris per no sucumbir a la proletarització.

El PCPC ha realitzat una campanya molt austera en funció dels seus recursos i complint els acords presos en els seus àmbits organitzatius, hem confirmat les anàlisis extretes de la teoria i praxis aprovades als nostres Comitès Centrals i comprovat quan intervenim al carrer o als centres de treball que el nostre discurs és clarificador, comprensible, abordant la complexitat de la lluita de classes i la seva contradicció
fonamental, la contradicció treball capital.

Pensem que els intents de reeditar Fronts d’Esquerres, orquestrats a la suma d’il·lustres cabdills que obvien interessadament l’organització del subjecte revolucionari, condueixen una vegada més al fracàs i potencien l’avenç de les polítiques de guerra i de d’estrucció de l’Imperialisme i del seu sistema autoritari .

El PCPC seguirà lluitant com a avantguarda Revolucionària que pretenem ser. Les dificultats per concretar aliances i la desafecció de les masses per la política no poden amagar que es generaran condicions objectives per intervenir amb avenços en la lluita de classes. La nostra subjectivitat partidària ha de ser el motor per generar consciència de classe i recuperar el cabal revolucionari avui injuriat per l’esquerranisme banal i la socialdemocràcia.