Per què permetem que l’habitatge estigui en mans privades?

El Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC) considerem totalment intolerable que el bé bàsic més important, l’habitatge, estigui en mans privades, principalment de la banca i grans immobiliàries. L’habitatge, la casa, ha de ser un bé públic, blindat contra l’especulació i contra la seva pèrdua. Actualment, la banca gestiona el 80-90% del mercat de l’habitatge.

Els treballadors i treballadores hem de tenir garantit aquest dret, que avui en dia, sota la bota dels governs de l’Estat capitalista no està en absolut garantit. Efectivament, al 2015 van haver-hi a l’Estat 65.000 execucions hipotecàries; es calcula que des de l’inici de la crisi són més de 400.000 (a data de Juliol de 2016).

De poc serveixen les mobilitzacions per un habitatge digne si la proposta no toca el punt clau: la propietat de la casa. La única manera de garantir que el treballador té la disponibilitat de l’habitatge és la seva propietat pública. Tanmateix, també l’Estat desnona, també les entitats públiques desnonen: és necessari que l’Estat sigui dels treballadors. Dels que fan els materials dels quals es construeix una casa; dels que construeixen la casa; dels que instal·len les aixetes, donen la llum o canalitzen l’aigua… dels que habiten la casa.

El PCPC denuncia l’actitud pusil·lànime caritativa de certs Ajuntaments “del Canvi” (com el de Barcelona) i/o els grups polítics “ciutadanistes” i/o “dels comuns”, que aposten per regalar milions de euros als bancs sense qüestionar la composició del capitalisme.

Per exemple, ens centrarem al cas de Barcelona.

És del tot intolerable que l’Ajuntament de Barcelona compri 200 pisos buits a la Banca, per xifres multimilionàries, per reallotjar famílies de classe treballadora que han estat desnonades per la mateixa banca. Es diu que s’han posat “multes” a la banca per tenir pisos buits. El que no es diu és la tremenda quantitat de diners que la banca ha guanyat dels pisos que ha venut a l’Ajuntament.

Tampoc s’explica que els bancs també cobren de diners públics (Ajuntament) i del que pugui pagar un llogater en risc d’exclusió al reubicar-se en els pisos de lloguer que el banc està posant al mercat un altre cop gràcies a la caritat de l’Ajuntament. Un enorme parc de pisos sense sortida comercial que es posen a lloguer a preus baixos per reallotjar treballadors en risc d’exclusió social i/o desnonats per la mateixa banca que els reallotja i cobra tant d’ells com de l’Ajuntament: el treballador sempre paga, però el banc guanya gràcies a la socialdemocràcia cristiana i caritativa dels
“comuns” i l’esquerra que els hi dona suport (ICV-EUiA) o comparteix postulats (CUP). Per què guanya el banc, i, per tant, es fa cada cop més ric?

Ha desnonat (o al defecte, té el pis buit), cobra deutes pendents, posa al mercat els pisos ràpidament, els lloga o ven a l’Ajuntament i li garanteixen el pagament de la quota de lloguer o d’hipoteca pactada, a banda de tenir-los ocupats i sense risc de ser ocupats “il·legalment”.

També denunciem que l’ajuntament de Barcelona està cedint la gestió de pisos d’emergència i/o exclusió social a immobiliàries camuflades d’entitats sense ànim de lucre, com Hàbitat 3, fortament influenciades per l’Església. Així mateix, moltes pensions on es reubiquen moltes persones en greu risc, estan gestionades per entitats caritatives cristianes, cobrant de fons públics. És el negoci de la misèria.

Una pregunta que també els comunistes ens fem és la següent: per què no es crea o reforma un Institut d’Habitatge per tal de gestionar lloguers i parc públic de Habitatges en propietat? Per què empreses privades camuflades com ONG’s fan aquestes gestions?

Això, s’agafi per on s’agafi, es llegeixi com es llegeixi, és una vergonya i un desgavell total. La proposta a defensar i aplicar és contrària: la nacionalització i socialització de l’habitatge, gestió pública i transparent del mateix, a banda de nacionalitzar i socialitzar la banca i immobiliàries, grans propietaris fins ara del parc d’habitatge. La gestió ha d’estar basada a la necessitat real i satisfer-la de manera planificada. No pot ser. No es pot tolerar la caritat dels “comuns” i els seus aliats que només fa més ric al ric i, per tant, provoca la cronificació de la misèria de la classe treballadora.

Si els treballadors produïm, hem de decidir. I decidim que ja n’hi ha prou!

Partit Comunista del Poble de Catalunya