PCPC Lluitem pel derrocament del capitalisme i la construcció del socialisme-comunisme
La Història no és una successió de fets que es perllonga en el temps. Hi han moments de la mateixa en que en pocs anys, mesos o setmanes es condensen processos que en altres períodes es desenvolupaven en anys.
El nou Govern acordat entre PSOE i Podem-Comuns no és res més que la tràgica representació de la farsa que s’està desenvolupant a un ritme de vertigen davant els ulls de l’espectador.
El Pacte de Govern no és que ja ni recollís cap mesura estructural de les que necessitem, com l’aigua de maig, les classes treballadores i els sectors populars de l’Estat: sortida de la UE, sortida de l’OTAN, l’FMI, iniciar el procés constituent cap a la República i l’autodeterminació dels pobles que composen l’Estat, derogació de la Constitució del 78…si no que el reformisme oportunista de Podemos i els seus satèl·lits ha arribat a un grau de degeneració, de putrefacció ideològica tan elevat, que ha estat absolutament incapaç de derogar ni una sola: ni una sola! del conjunt de mesures econòmiques amb les quals les burgesies han atacat els drets dels treballadors i treballadores des de 1978 fins a dia d’avui.
I el que és més greu: amb la seva ànsia de gestionar (representada en els plors del líder Iglesias), s’estan empassant totes les mesures que ja comencen a arribar des de la UE sense ni tan sols la més mínima protesta: com la llei de liberalització del ferrocarril o les directives europees de liberalització de serveis públics (que Ada Colau ja aplica als Centre Cívics barcelonins, on privatitza la gestió i, fins i tot, la direcció dels mateixos). És a dir, el nou govern només aspira a ser un bon gestor dels interessos del gran capital que alhora pugui fer equilibris amb el descontentament social: fer-nos empassar la pastilla, amb sucre, com fem amb els nens petits, però fer-nos-la empassar.
Queda clar, doncs, que el paper de la “vella socialdemocràcia” i el de la “nova socialdemocràcia” s’allunya cada cop més de les posicions ideològiques “socialdemòcrates” renunciant, ni tan sols, a aplicar programes econòmics keynesians. Queden lluny, doncs, de la socialdemocràcia passant a ser, en el cas de Podemos, una fantasmagòrica entitat postmoderna i petitburgesa allunyada dels interessos reals de la classe obrera i els sectors populars.
Ja no parlen de “prendre el cel per assalt”, ja no se’n recorden de la “casta socialista”, ni de res de res. Demostren amb la seva fulgurant trajectòria que partien del no-res per anar enlloc, ja que ni els treballadors ni els sectors populars eren ni l’objecte ni els companys de viatge desitjats.
Als sectors populars, a les classes treballadores en general i a la classe obrera en particular ens espera un futur molt complicat, on la tempesta perfecta s’albira a l’horitzó, repetint la història -però aquest cop com a farsa, com afirmava Marx-: l’auge de la reacció d’extrema dreta, impulsada pels sectors capitalistes més reaccionaris (simbolitzada en Vox), i que es va preparant per l’assalt del Govern, reacció a la que cada cop més sectors obrers i populars donen suport manipulats pels mitjans al servei del gran capital; la propera gran crisi econòmica, on arribem com a treballadors en unes condicions laborals i socials cada cop més precàries; la necessitat del Govern de coalició d’aplicar les reformes laborals i socials regressives dictades pel Capital nacional, nord-americà i europeu cap als treballadors i
treballadores inherents a totes les crisis econòmiques. És un escenari que es repeteix, i on, dissortadament, anem directes sense que els actors es comportin de forma diferent que antuvi: la socialdemocràcia (nova, vella i la d’abans) segueixen el mateix patró, que no és un altre que servir de gestor del Capital, cremar-se en l’èxit de la gestió i ser reemplaçats per la reacció, havent complert el seu paper de dic de contenció de les aspiracions del poble. Exemples tenim a cabassos: Grècia és el més recent. Però la Història en va plena d’exemples, inclús més tràgics.
El paper dels comunistes en aquesta època segueix sent el de denúncia, el de mobilitzar i organitzar els treballadors als centres de treball amb la resistència a les antigues i noves retallades com a bandera; a organitzar als barris obrers assemblees populars i comitès de barri; a dotar de contingut classista el moviment pensionista; a estendre el moviment antiimperialista i contra la guerra i l’OTAN; a organitzar el moviment republicà de base; a denunciar a tot arreu la precarietat laboral i organitzar els joves als centres d’estudi i de treball ultra precari. Crear, en definitiva, estructures sindicals, socials, de base i assembleàries on organitzem el necessari Front Obrer i Popular al Socialisme.
I amb el focus posat a l’arma més poderosa de la qual disposem: la VAGA GENERAL, que plantegem ha de ser política a més de laboral, com a segon pas d’aquesta necessària ofensiva per reconquerir els espais, el llenguatge, la cultura i la lluita obrera.
TREBALLADORS, TREBALLADORES, PASSEM A L’OFENSIVA: PROU CONCESSIONS AL CAPITAL, PROU GOVERNS GESTORS DE LA MISÈRIA OBRERA I POPULAR!
Partit Comunista del Poble de Catalunya
