Vivim en una societat basada en l’explotació d’uns éssers humans per part d’altres, on el caràcter social de la producció xoca amb l’apropiació privada dels beneficis per part d’una minoria. Per això, la violència és estructural i sistèmica a les nostres vides com a part de la classe treballadora.
Tanmateix, la violència estructural cap a les dones inclou assassinats, explotació sexual, prostitució, pornografia, explotació laboral, matrimonis forçats, adopcions il·legals, avortaments selectius o l’abandonament de nenes, mendicitat forçada, assetjament sexual i laboral, discriminació laboral per embaràs, violacions, ventres de lloguer… La dominació, la negació, la invisibilització, la imposició o l’agressió física són formes d’expressió de les relacions de poder a les nostres societats, on, a més, la consideració d’inferioritat de les dones dins de l’ordre vigent fa possible l’exercici de la violència contra nosaltres.
Les xifres de violència, quan s’extermina massivament i a gran escala milers de dones i menors a Palestina, anestesien socialment i, juntament amb el negacionisme d’una realitat que creix a les nostres societats i la manca real de recursos, provoquen que la violència patriarcal contra dones i nenes deixi de ser una preocupació social i es tracti com una anècdota.
Les víctimes de violència masclista augmenten, i la mitjana de temps per expressar la seva situació és de 8,8 anys. La manca de recursos (el 64% depenien econòmicament del seu agressor quan es va iniciar el maltractament, i el 44% quan van demanar ajuda) és un dels factors determinants d’aquest retard, cosa que expressa clarament que, en la violència de gènere, la classe social és decisiva. Tenir o no tenir recursos econòmics és un factor clau per afrontar la situació.
La violència contra les dones, abordada des dels governs de torn, ja sigui del PSOE, del PP o d’un govern de coalició “progressista”, es tracta com un problema legal que es resol en l’àmbit policial, jurídic i penal, amb una intervenció impregnada de filosofia penalista i recursos públics molt limitats destinats a la lluita contra la violència de gènere. Les mesures de la llei, que ja fa 20 anys, s’han demostrat clarament insuficients, i són habituals les denúncies reiterades pel tracte rebut per part de les institucions policials i judicials cap a les víctimes (particularment si són dones immigrants).
Des del sistema i les seves institucions, s’implementen polítiques per a la igualtat i contra la violència de gènere insuficients i desproveïdes del pressupost necessari. Mentrestant, es desmantellen, per exemple, cases d’acollida, mentre augmenten els pressupostos militars fins al 2% del PIB i les despeses per a l’OTAN i les guerres.
Protecció i recursos suficients per a les víctimes, abordar les causes estructurals de la violència contra les dones i les nenes, inversió en igualtat, en educació pública a tots els nivells, avançar en la salut i els drets reproductius de les dones, atendre les relacions internes entre la violència i el VIH/SIDA, augmentar la participació i el lideratge polític i econòmic de les dones són propostes immediates.
Però també cal organització i marcs de lluita per part de les dones del poble treballador, perquè la igualtat entre gèneres i l’eradicació de la violència contra les dones han d’estar fermament situades al centre de qualsevol projecte polític de transformació social.
La participació social i política de les dones ha de ser considerada com una estratègia central en la transformació de la societat. La participació política de la dona treballadora en les organitzacions revolucionàries és imprescindible per desenvolupar una lluita política alliberadora de totes les servituds, de classe i de gènere.
Sense patriarcat per no morir. Sense capitalisme per viure.
