PCPC Lluitem pel derrocament del capitalisme i la construcció del socialisme-comunisme
En els últims mesos, fruit de la profunda i estructural crisi del sistema capitalista, una sèrie d’esdeveniments ens van confirmant que les teories i anàlisis que els comunistes proposem per entendre la dinàmica de la realitat de la lluita de classes des del marxisme-leninisme, són correctes.
El materialisme històric i el materialisme dialèctic, tot i l’enorme ofensiva ideològica del capitalisme i els seus defensors, des de totes les vessants, flancs i òptiques, es mostren com els valedors de l’afirmació de la realitat objectiva.
Si el mètode és correcte, si fem servir l’eina correctament, el marxisme, com a bona Guia per a l’acció, mostrarà la realitat tal com és.
Els comunistes del PCPC, els marxistes-leninistes, afirmàvem fa escassos mesos que la lluita de classes s’aguditza en tot el Planeta, que les pugnes interimperialistes estaven donant lloc a noves i velles formes de confrontació darrere de l’expansió de capitals i la captació de nous mercats per als monopolis; que el decadent pol imperialista nord-americà era incapaç de sostenir la pugna amb Rússia i altres potències emergents pel control de diferents zones geogràfiques, i que la UE, aquesta superestructura imperialista, estava en una crisi terminal, el baula més feble era Grècia.
Ara, al juliol de 2015, veiem com el capitalisme imperialista té realment complicat no només ja reproduir la taxa de benefici dels seus monopolis, sinó ja la pròpia supervivència com a tal. Les seves expressions més desenvolupades, els EUA i la UE, són dos cadàvers errants que encara en aquest estat decadent es manifesten amb brutalitat i despotisme, al mateix temps que augmenta la seva necessitat d’acumulació de capital per perviure.
Exemples d’això són les confrontacions bèl·liques que l’Imperialisme sosté en diverses parts del globus.
Un exemple és Ucraïna, on els i les comunistes hem analitzat correctament el caràcter reaccionari i proatlantista del cop de 2013, impulsat per incorporar aquesta frontera amb Rússia en l’òrbita de la UE i l’OTAN.
La signatura d’acords econòmics amb la UE ha significa enormes pèrdues econòmiques per a la classe obrera ucraïnesa i la destrucció de bona part de la seva indústria.
És a dir, la UE i l’OTAN, van incentivar la divisió social dels treballadors i capes populars ucraïneses en defensa a ultrança d’uns acords econòmics que han d’afavorir als monopolis europeus i nord-americans captant territoris i mercats, i de pas, bloquejant l’expansió russa. Aquest conflicte ha derivat en una Guerra imperialista indirecta, on l’agressor se’ns presenta com l’agredit pels mitjans capitalistes i la immensa majoria de l’esquerra trotskista, postmoderna i revisionista -que encara segueixen veient moviments democràtics i de masses esquerranes on només hi ha una intervenció militar i un Cop d’Estat amb un caràcter marcadament reaccionari-. Avui, el Partit Comunista d’Ucraïna i els sindicats afins són il·legals.
El capitalisme imperialista no sap com solucionar aquest conflicte, encara 2 anys després, i es veu obligat a recular posicions, tant en el camp militar com el polític i econòmic.
Un altre exemple és Síria. El Govern, recolzat pel conjunt de comunistes sirians i de la regió i altres organitzacions patriòtiques en un Front Antiimperialista, segueix, a dia d’avui, resistint contra vent i marea l’agressió imperialista desencadenada contra un dels últims estats panàrabs, laics, antiimperialista i progressistes de l’anomenada “Nació Àrab”. Des de març de 2011, el país es va veure assolat per allò que es va anomenar al principi “Revolució de la Primavera Àrab”, similar als moviments a Líbia, Tunísia i Egipte. Sense pretendre establir paral·lelismes, a Síria es va produir una intervenció imperialista, finançada per l’Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrabs Units, teocràcies feudals oligàrquiques compactades per la religió islàmica sunnita radical vinculades al petroli i la seva indústria. La logística, l’armament, i l’ensinistrament militar són a compte de l’OTAN. L’OTAN utilitza Turquia per fer penetrar i amagar bandes armades de salvatges mercenaris islamistes, organitzats sota el “Estat Islàmic” (DAESH-ISIS), l’Exèrcit Lliure Sirià i altres grups similars, per tal de poder executar una importantíssima obra d’enginyeria civil sota un Govern favorable als interessos en curs. L’obra projectada el 2010 es basava en la creació d’un gasoducte contrari als interessos de Qatar, i la resta de les Teocràcies del Golf, i els EUA i Israel. És evident, doncs, el rerefons econòmic en l’agressió imperialista, que té com a finalitat canviar el Govern del país favorable als interessos de la coalició agressora.
El més recent exemple és Grècia. L’esperpent de Syriza, correctament analitzat pel KKE (Partit Comunista Grec) ha portat en 5 mesos de 2015, de crear una il·lusió entre les masses no només de Grècia, sinó de tot Europa, que “una altra Europa era possible” a una frustració que pot comportar escenaris encara inimaginables. En 5 mesos, Syriza ha passat d’arribar al Poder amb la consigna de “no més retallades” a l’acceptació, a data d’avui, 2015.07.14, del pitjor memoràndum de la Història de Grècia. Syriza ha passat de convocar un referèndum trampós, on el poble va votar massivament “no” als memoràndums a signar la venda del país als monopolis europeus i nord-americans. Poc importa el deute als marxistes-leninistes -a totes llums impagable, tant aquesta, com l’anterior i la de més enllà-. Poc importa des de l’anàlisi del materialisme científic aquest import, la quantia dels seus préstecs i els terminis. Sabem que aquest deute no l’ha generat el proletariat grec. Sabem que aquest deute ni es pot pagar, ni s’ha de pagar a ningú, ni s’ha de voler pagar: el deute realment amaga la compra dels mitjans de producció: les fàbriques, drassanes, premsa, televisions, indústries pesades, aeroports, constructores, comerços, bancs, … que produeixen la riquesa. I és més: és la transacció de compra / venda de la mà d’obra que produeix tota aquesta riquesa, present i futura.
Aquest memoràndum inclou la privatització dels sectors claus de l’economia que encara no estaven privatitzats; l’enduriment dels convenis col·lectius; la retallada de pensions; pujades de l’IVA; la impossibilitat de reestructurar el deute i tota una bateria de mesures dirigides a privatitzar i desmantellar el sistema públic de pensions.
Especialment costós és el punt referit a “Ports”. La privatització dels ports i les zones industrials annexes, inclosa la logística, direcció portuària, planificació de rutes i serveis de càrrega / descàrrega / emmagatzematge, suposa un duríssim atac a un país que en l’Antiguitat es definia com una talassocràcia (govern de la mar ). És a dir, Grècia, històricament, depèn de la mar: el mar és la principal carretera del país: es distribueix, compra, ven, comercia, estiueja, viatja … pel mar. Grècia té multitud d’illes que depenen de transaccions marítimes per als seus quefers quotidians. De fet, és vital per a Grècia el sector drassana i portuari.
També, indubtablement, l’estocada a Grècia ve donada per aquest motiu: apoderar-se dels sectors clau de l’economia grega, els més rendibles, i convertir aquest país en un estat absolutament buit i dependent en mans dels monopolis.
Syriza, part fonamental del Partit de l’Esquerra Europea (PEE), juntament amb IU i Podem, es mostra, com afirmàvem, en la línia de l’oportunisme més ranci i miserable. Syriza, com IU, no es ven per un plat de llenties. S’ha deixat comprar i a sobre li han tret el plat. I és més, en 5 mesos, ha dilapidat l’enorme entusiasme de les masses gregues, passant de convocar referèndums a doblar l’import de pagament de deute pel qual es va convocar el referèndum a 48 hores, i haver de convocar un Govern de concentració nacional amb l’anomenada dreta 1 setmana després perquè ningú li dóna suport ja.
Aquests fets demostren la incapacitat d’espai polític per a la socialdemocràcia o el que queda d’ella a la UE, aquesta UE, aliada de l’OTAN i l’FMI que nega el pa i la sal a la classe obrera dels socis membres.
A Catalunya, la socialdemocràcia i l’oportunisme, que fins i tot es feia anomenar la “Syriza catalana”, pretenen seguir sembrant falses il·lusions entre la classe obrera i capes populars de Catalunya. Diuen que es pot fer un capitalisme humà i socialment responsable, diuen que el problema és de “qualitat democràtica” del capitalisme, diuen que cal obrir un procés constituent per refundar el capitalisme espanyol i català sobre unes noves bases, on es concilien els interessos del capitalisme i de la classe obrera. Diuen moltes coses, però dia rere dia es veu que les seves mentides tenen les potes molt curtes .
El PCPC ha estat capaç d’analitzar correctament aquesta crisi estructural del capitalisme i la sortida imperialista d’intensificació de les guerres i la tendència creixent a la reacció.
La realitat ens mostra com el que analitzàvem en els anteriors mesos i anys s’està complint implacablement. Hem estat capaços de mantenir aquestes posicions en èpoques molt dures, i cada dia que passa som més capaços de fer-ho extensiu a un major nombre de treballadors i treballadores.
És el moment, doncs es donen les condicions objectives per a això, de seguir elevant la consciència dels treballadors: tenim eines per a això.
No ens enganyem. El capitalisme no sortirà d’aquesta crisi. Millor explicat: sortirà a costa de tots i cadascun dels nostres drets socials, laborals, econòmics i polítics. No hi ha espai per a “Europes socials”, “ajudes humanitàries” o “préstecs reestructurats”. No hi ha més sortida que el Socialisme. La Història es condensa, va molt de pressa.
La socialdemocràcia, en totes les seves expressions, penúltima bala a la recambra del capital, està cremant etapes en temps rècord. S’acosta l’hora dels comunistes.
De nosaltres depèn.
Comitè Central del PCPC
