Any rere any ens preguntem, què està fallant en les polítiques públiques davant de les violències masclistes? Serveix el pacte d’estat contra la violència? És només qüestió de diners, com ens vol fer creure el govern?
La situació continua sent la mateixa, la violència forma part de la vida quotidiana de les dones després de molts anys d’un conjunt de lleis i polítiques que no són efectives, que es dirigeixen a les conseqüències, a l’assistencialisme a les víctimes i ni tan sols a aquest nivell aconsegueixen bons resultats, i al punitivisme com a solucions. On són les mesures que realment vagin a les bases del problema? on les campanyes integrals de formació i conscienciació sobre la desigualtat, la discriminació i els estereotips de gènere? per quan un pla estatal d’educació afectiu sexual que eduqui la infància i la joventut?
Davant la violència de gènere el recurs de les institucions de comptabilitzar agressions, de lamentar però no prevenir amb les seves concentracions silencioses, de poc ens serveix tenir una ministra d’igualtat, a l’autoanomenat govern feminista i “més progressista de la història” que ens ha portat la desmobilització dels moviments socials, en particular, com sol ser habitual, de part del feminisme burgès que amb les seves profundes aliances amb el PSOE i PODEM confon el paper de les institucions amb el de la mobilització social i popular.
És evident que les mesures no s’estan dirigint cap a processos transformadors, atès que la naturalesa reformista i socialdemòcrata del govern no pot confrontar l’essència del patriarcat en la seva aliança amb el capitalisme, no afronta la violència radical, intrínseca, l’explotació i l’opressió de aquest sistema i les seves mesures formals i estètiques (reformes parcials) no atenen la diversitat, les realitats de les dones, condicionades per la seva classe i oprimides pel seu gènere ja siguin grans o joves, migrants, trans o amb diversitat funcional…etc), més allà de “nomenar-les” en lleis i discursos o realitzar alguna acció en efemèrides.
Des del feminisme de classe, proposem reprendre àmpliament la mobilització, la pressió social i política necessària perquè es facin plans efectius, continuats en el temps, amb recursos estables i equips professionalitzats, que actuïn amb profunditat en tots els àmbits socials, deixant enrere les accions puntuals, deslavassades i descoordinades, amb campanyes mediàtiques a millor glòria de la institució de torn per gastar els pressupostos de qualsevol manera.
Confrontar els cants de sirena del govern, amb la lluita als carrers, amb les dones treballadores i de sectors populars al capdavant i amb organització als barris, centres de treball o estudi i associacions per exigir la fi de la violència en tots els àmbits , en definitiva lluitar per la fi del capitalisme i el patriarcat.
LA NOSTRA LLUITA DECIDEIX!
ORGANITZA’T EN EL TEU LLOC DE TREBALL, EN EL BARRI, AL SINDICAT, AL PARTIT COMUNISTA!
PEL FI DE LA VIOLÈNCIA CAPITALISTA I PATRIARCAL!
PER UNA SOCIETAT SENSE EXPLOTACIÓ NI OPRESSIÓ
