PCPC Lluitem pel derrocament del capitalisme i la construcció del socialisme-comunisme
S’ha aprovat l’anomenat Ingrés Mínim Vital (IMV) a “bombo i plateret”, amb tota la pompa i la solemnitat necessària instruïda pel mestre de cerimònies Pablo Iglesias, on emocionat explicava la importància del “moment històric”.
El prestidigitador que va prometre no fa tant -a la darrera crisi- “l’assalt als cels”, on definia al PP i als PSOE com a “casta” i bramava -amb un contingut buit però amb gran histrionisme- que “s’havia de fer justícia a la “gent” del país que ja suportava massa greuges” es conforma ara amb una mesura de pura pal·liació de profunds i molt més greus mals que afecten al conjunt de la classe obrera.
Un moment històric, efectivament, on als treballadors i treballadores ens plouen ERTE’s, ERO’s, tancament d’empreses mitjanes i petites i grans empreses -com NISSAN-, teletreball, precarietat, flexibilitat laboral,… pura misèria social per a centenars de milers de famílies obreres que veuen com tot just a l’inici de la nova crisi el futur immediat i a mig termini és negre com el carbó.
I davant la situació, la desmobilització social s’ha anat desdibuixant de forma progressiva, l’eix central pel qual la classe obrera i sectors populars ens hauríem de moure, el qual no és un altre que la contradicció entre treball i capital emmarcat a la lluita de classes, queda esborrat del mapa, canviat per un difús marasme que és “la gent”, “la ciutadania”, en nom de la era més postmoderna i desideologitzada que estem vivint gràcies a la nova i vella socialdemocràcia.
Davant el total i absolut retrocés, la IMV arriba com un “triomf” de l’alta política, quan no deixa de ser una nova estafa. Una nova enganyifa d’uns oportunistes polítics, uns venedors de fum que tornen -un cop més!- a fer-nos intentar combregar amb rodes de molí.
El poble treballador no necessita “almoïnes”. Necessita treball, necessitem treballar per produir i generar riquesa; una riquesa que ha de revertir en beneficis socials i econòmics pel conjunt de la classe obrera del país. Aquesta és una Llei, una màxima, no només del marxisme, sinó del capital, que els senyors promotors de la IMV han “oblidat”. Sense la mà d’obra res es produeix, res funciona.
És la base del model productiu capitalista. Lleis similars ja funcionen a Catalunya, per exemple, i no només no han resolt el problema, sinó que aquest problema -la misèria- s’agreuja, es cronifica. L’arrel és el sistema, el capitalisme, i si aprofundim a les causes del per què s’implementen aquestes mesures pal·liatives-caritatives, veurem que res d’innocent té que just ara i aquí es faci efectiva la IMV.
1) El model productiu capitalista espanyol ve dirigit per la UE, capitanejada per França i Alemanya, i controlat pel Banc Central Europeu. Arran la divisió del treball pactada amb la UE (llavors CEE) als anys 80 i 90, i els plans d’ajust de la economia per tal de fer efectiva la unió monetària, l’Estat Espanyol va ser designat com un país on abunda el sector serveis. Es calcula que un 80% dels treballadors estan vinculats a aquest sector. I d’aquest sector, una quantiosíssima part està vinculada al turisme.
2) La mesura reconeix que una gran part dels treballadors i treballadores que s’estan quedant a l’atur (via ERTO’s, via ERE’s i/o crònics) tindran gairebé impossible el retorn al treball, donades les brutals característiques de la nova crisi capitalista que s’està generant. També es reconeix implícitament que l’Estat no té cap mena d’intenció de variar el model productiu per tal de (re) col·locar aquesta ingent massa treballadora.
3) La nova crisi, tanmateix comportarà una revolució tecnològica (robotització, nanotecnologia, 5G, domòtica, transports…) que aplicada al sistema productiu suprimirà milers i milers de llocs de treball. La precarietat laboral, “in crescendo” des de les reformes laborals, polítiques i econòmiques empreses des dels Pactes de la Moncloa de 1978, provocarien, sense mesures pal·liatives (com l’IMV), una autèntica massacre social i importantíssimes revoltes populars, més semblants a les “revoltes del pà” del s. XVIII i inicis del s. XIX que de l’era industrial.
4) Com dèiem al punt 1, la divisió internacional del treball atorgava a l’Estat Espanyol un paper configurat determinat al sector serveis: la desindustrialització, el tancament i/o la privatització i mal venda de grans sectors econòmics sencers, la dependència quasi total del flux del capital estranger a l’economia hispana; la total i absoluta manca d’inversió en sectors estratègics per part de l’Estat; la manca de sobirania política, econòmica i social respecte a la UE i l’FMI (també amb l’OCDE i el BM) impedeix la diversificació econòmica, la inversió en teixit productiu, la creació i/o al menys emissió de moneda pròpia i polítiques socials inclús socialdemòcrates. El govern del PSOE + UP compleix una funció per tant, de total submissió als interessos dels monopolis europeus i nord americans que controlen no només la política econòmica espanyola (i catalana, ja que la Generalitat juga un paper idèntic de submissió), sinó ja, tan sols, de capacitat de decisió d’on invertir els recursos que es generen. Un clar exemple és el cas de Nissan, antiga empresa de capital públic Motor Ibérica (Ebro), on ni es plantegen la nacionalització, ni tan sols, temporal.
5) Per tant, des del PCPC i la seva Joventut (J-PCPC) afirmem que el camí no és aquest, de fer de repartidor d’engrunes. Unes engrunes que venen donades pels fons de reconstrucció europeu, és a dir, es cobraran -i amb uns interessos que ens poden condemnar a un futur més fosc que el rescat grec, recordem-ho!-. El camí no es donar-nos “molles”, si no aconseguir treball digne i ben remunerat, i en cas d’atur, subsidis d’atur indefinit mentre duri aquesta situació de manca de treball. Si el capital, via Govern, ens vol donar “engrunetes perquè no ens morim de fam” ho fan per tal que continuem fent despesa per mínima que sigui: per poder pagar la compra, el telèfon, l’internet, el lloguer per baix que sigui, etc. , etc. Dit d’una altra manera: perquè no ens revoltem, perquè ens conformem amb una vida de misèria.
6) Hi ha estudis que indiquen que Espanya és la 5ª economia europea. És una vergonya que no tinguem indústria, que siguem l’Estat que menys invertim en productivitat i producció: el camí és la creació de treball i riquesa, de repartiment de les rendes del treball, de re-nacionalitzar allò privatitzat al seu dia; d’estudiar a quines empreses i a quins sectors productius s’han d’invertir els recursos i complir-ho; a on s’ha de produir i on no per tal de generar treball de qualitat i posar els recursos al servei del conjunt dels treballadors i treballadores. Per exemple: Telefònica, Iberdrola, SEAT, Motor Ibérica (actual NISSAN), REPSOL o la gran banca eren empreses “improductives”? No cal desenvolupar economia energètica verda? No és necessària la creació d’indústria pública sociosanitària, expropiar grans empreses privatitzades al seu dia, i ara més que mai en temps de crisi, ?
7) Els Governs espanyol i català són governs totalment al servei de la UE i el gran capital internacional. Segueixen totes les seves receptes econòmiques. Segueixen apostant pel camí del deute etern amb la UE i l’FMI i els seus organismes internacionals, com el Banc Central Europeu i el Banc Mundial, que monitoritzen la nostra economia de forma constant, i apliquen totes i cadascuna de les mesures que cada ens fan més pobres i miserables. 3000 milions d’€ costarà l’IMV, depenent en gran part del BCE, ja que s’ha aplicat amb el consens i vistiplau de la UE (amb De Guindos com avalador). Si s’hagués nacionalitzat Telefònica, per exemple, es generaria ocupació de qualitat, estable, es produiria riquesa i a sobre, amb multimilionaris beneficis any rere any per poder reinvertir en polítiques socials. 3318 milions d’€ va guanyar al 2018. Els beneficis d’un any (un any!) d’una gran empresa de l’IBEX igualen la inversió en l’IMV.
S’afirmarà “que no es pot fer, que és el mal menor…”. Els treballadors i treballadores no podem acceptar el xantatge perpetu del mal menor. S’han d’aplicar mesures valentes, decidides i generoses per tal de situar al centre dels interessos els interessos de classe, és hora de la classe obrera. I la mobilització social, l’acumulació de forces, i la necessària conscienciació són absolutament primordials ara i aquí. És hora de situar front els interessos de la burgesia els interessos de la classe obrera i els sectors populars.
Des del PCPC i la J-PCPC seguim insistint en el camí de la unitat d’acció de totes les forces comunistes; continuem afirmant que la crisi que tenim a sobre és una crisi cíclica del capital, en fase terminal, que serà profunda (tots els estudis rigorosos afirmen que serà pitjor que el crac de 1929, de la qual només es va sortir mitjançant la Guerra Mundial); i que, per tant, és hora de la mobilització social, recuperar la consciència de classe i revolucionària i intervenir i provocar els moviments obrers i populars amb consciència de classe.
Articular lluites i fer-les confluir al Front Obrer i Popular al Socialisme per tal d’acumular forces i organitzar la necessària Vaga General política; arrabassar al Capital el seu Poder, acabar amb l’Estat dels Monopolis i construir la societat socialista. Només així la classe obrera te futur. Només així acabarem amb l’era de les misèries.
NACIONALITZEM LES INDÚSTRIES ESSENCIALS, RENACIONALITZEM TOT ALLÒ QUE ES VA PRIVATITZAR, REINDUSTRIALITZEM I INVERTIM EN ECONOMIA PRODUCTIVA!
SORTIM DE LA UNIÓ EUROPEA, L’FMI I L’OTAN!
ACABEM AMB LES MISÈRIES SOCIALS, LES ENGRUNES DE CARITAT I ORGANITZEM LA REVOLUCIÓ SOCIALISTA!
Àrea de Moviment Popular del PCPC,
01/06/2020
