EDUCACIÓ: MÉS ENLLÀ DE LA BRETXA DIGITAL

Segurament només són un petit grup de professionals de l’educació que “mai tenen les coses clares” i que consideren que la seva tasca com a representant d’un servei públic va més enllà d’acompanyar l’alumnat en el seu desenvolupament personal, en el procés d’aprenentatge, així com de reivindicar des del primer dia de confinament la dotació de mitjans tecnològics per tal de poder fer costat l’alumnat i les seves famílies en aquest període tan incert carregat de problemàtiques que van més enllà de la digitalització del currículum.

El COVID-19 no és només una crisi sanitària provocada d’una manera o altra per aquest sistema capitalista en el qual vivim, també contribueix a agreujar i reflectir les desigualtats socials i econòmiques a les quals estem sotmesos el personal docent, d’administració i serveis i subcontractat de la pública i les famílies que formen part del sector més precari de la classe treballadora.

Les polítiques socials, econòmiques i per suposat educatives que s’estan adoptant posen novament de manifest les conseqüències nefastes de les retallades pressupostàries del nostre sistema públic a la sanitat i a l’educació que paguem sempre les mateixes persones: les de la classe obrera i les capes populars.

Des de desembre de 2019 la ciutadania en general tenim coneixement de l’existència del coronavirus, els mitjans de comunicació i la classe política dirigent ens feien veure aquest esdeveniment com un fet aïllat i llunyà del nostre entorn, malgrat que a inicis de desembre ja ens van informar del primer cas d’aquesta pandèmia concretament a les Illes Canàries.

És evident que molt abans que ens fessin arribar a nosaltres la informació sobre aquest nou fenomen, el personal epidemiòleg i científic de la Xina i de les potències imperialistes ja estaven investigant sobre l’origen, desenvolupament, i pla d’actuació per combatre aquesta mutació de virus.

Aquesta informació havia de posar en marxa totes les responsabilitats polítiques i econòmiques del món de manera coordinada donat que la repercussió és global i no només afecta l’àmbit sanitari.

Continuant amb aquesta reflexió deduïm que si els mandataris d’arreu triguen mesos en posar de manifest el pla estratègic d’acció és perquè volen evitar un estat de por que encara agreujaria més el context sociopolític i econòmic dels països afectats, recordem que Sánchez proclama el 14 de març l’Estat d’Alarma i presenta un incipient pla de confinament.

La realitat, contràriament, queda bastant allunyada del raonament de la ciutadania en general, perquè la Unió Europea no ha vist necessària la creació d’unes directrius comunes per tots els Estats Europeus i els diferents presidents han presentat diferents plans d’actuació socials i econòmics acompanyats de diferents graus de confinament que han provocat encara més desajustos brutals en una economia que, no hem d’oblidar, ja estava en crisis.

També han fomentat l’esperança que aquesta és una situació transitòria que s’arreglarà amb la posada en marxa de la paciència, superant diferències ideològiques, practicant el civisme i la solidaritat de cadascú de nosaltres mentre no arriba la vacuna màgica que posarà fi a tots els problemes que tenim els individus independentment de la classe social a la qual pertanyem.

Els nostres dirigents utilitzen cada dia els mitjans de comunicació públics i privats per emetre aquest conte de fades amb desenllaç feliç que es titula “queda’t a casa” on tots els personatges juguem un paper principal per guanyar “la batalla a l’enemic comú”, i ho fan, per cert, amb un llenguatge bel·licista que no correspon i que novament aguditza i reflecteix la violència patriarcal de l’estat en què vivim. Un estat que té més en consideració les necessitats de les mascotes que les de nens, nenes, joves, adolescents…i el paper de les dones en la criança i cures.

Però tot i la gran força mediàtica amb la que compta l’organització d’aquest pla d’emergència, per experiència sabem que la realitat poc té a veure amb els contes.

La realitat és que davant d’aquesta greu crisi social, sanitària, econòmica…. hi ha uns protagonistes principals: empresaris, banca, monopolis, FMI … que amb l’ajut dels polítics de torn que hi ha en aquest moment ens han plantejat un pla de confinament al servei de la patronal, un pla flexible que es presenta en les diferents resolucions governamentals i futures lleis com per exemple l’aprovació d’uns nous Pactes de la Moncloa que vetllen i vetllaran pels interessos del gran capital. En cap moment proposen mesures específiques per enfortir els serveis públics com per exemple: renda bàsica per les persones més desafavorides, nacionalització dels serveis prioritaris, treure els concerts als hospitals i escoles privades, ampliar el pressupost destinat a educació i sanitat.

I assistim en confinament a casa, com a presó postmoderna, a la crua realitat del desastre humanitari que han provocat les polítiques capitalistes, destruint sistemes sanitaris i educatius, i alimentant les ànsies imperials amb multimilionàries despeses en armament, participant en maniobres militars en plena pandèmia com les actuals de l’OTAN al voltant de Veneçuela i de Rússia, amb desenes de milers de soldats i armes de cost tan gran que amb una petita part d’ell tindríem menjar, salut, educació i habitatges gratuïtes per a totes les persones del món. A l’estat espanyol encara trobarem més diners en les il·legítimes despeses en esglésies i monarquia.

La classe treballadora, la que mantenim els seus privilegis, som els agents secundaris i patim els efectes col·laterals de la seva obra d’enginyeria inacabada com seria l’exposició innecessària d’una gran part d’obrers i obreres al contagi, la mort de les persones més vulnerables per manca de recursos, l’augment de l’atur, l’increment de la violència de gènere, la pèrdua dels permisos de treball i residència de les persones migrades o la imposició de teletreball sense mitjans per a la conciliació familiar.

Per tant, dins d’aquest sistema que ens explota, en major o menor grau aquesta crisi suposarà un retrocés en drets civils, democràtics i econòmics i evidentment també en l’educació dels nostres fills i filles si no hi fem res al respecte.

Com a exemple, qualsevol docent d’una escola pública de màxima complexitat de rodalies de Barcelona i, per tant, que treballi amb aquest 10% o 15% de l’alumnat que segons el nostre honorable Conseller d’Educació pateixen en aquest confinament l’anomenada “bretxa digital”, a hores d’ara té data d’inici de tercer trimestre, però falten per concretar les estratègies i material portades a terme pel Departament per sufragar dita bretxa. Realment dubtós és si un cop s’hagi resolt aquesta desigualtat tecnològica a Catalunya es podrà continuar oferint una educació en igualtat de condicions independentment del context socioeconòmic en el qual viu l’alumnat, realitat aquesta que ja estava perjudicada.

És evident que si abans del confinament existien escoles de primera classe i escoles de segona classe fins i tot entre les públiques, amb l’aturada de les classes presencials aquesta desigualtat s’ha incrementat notablement.

Veiem més mostres de com aquest sistema no té en compte ni en una situació excepcional com aquesta facilitar mesures concretes i efectives per fer possible una Educació Pública de Qualitat en l’article 9 de La Declaració de l’Estat d’alarma BOE 14-03-2020

“…durante este período de suspensión se mantendrán las actividades educativas a través de les modalidades a distancia “en línea” siempre que sea posible.”

Queda clar que no tenen cap mena d’intenció de col·laborar ni aportar absolutament res en els casos que no sigui possible.

En canvi, la socialdemocràcia que governa sí que ha previst 110.000 milions d’€ per donar a la banca i així aquesta pugui seguir guanyant diners fent d’usurers i escanya pobres.

Paral·lelament, les orientacions de Catalunya de 17 -03-2020 també deleguen les seves responsabilitats als centres educatius especifiquen que és cada centre en el marc de la seva autonomia el que gestionarà el treball de l’alumnat durant el període de confinament. Els equips docents tenen la responsabilitat de coordinar i regular aquestes activitats i fer el retorn corresponent.

En canvi, el senyor Bargalló apareix als mitjans de comunicació afirmant que el coronavirus no aturarà el sistema educatiu d’aquest país, que és evident que no podem acabar el curs amb normalitat i que el més important és l’acompanyament emocional del nostre alumnat i no pas acabar els temaris ni posar els ulls en avaluacions finals que puguin restar més que sumar.

El professorat que té alumnat amb prou mitjans tot i les mancances i el repte que suposa fer classes exclusivament virtuals, en fan i continuaran fent classes independentment de la resolució final que adopti la Generalitat, gràcies a la malparada “autonomia de centres” i el mateix conveni de l’empresa per la qual treballa en el cas de centres educatius privats.

El professorat de la classe obrera també procurarem oferir el màxim de suport emocional donades les mancances socials, econòmiques i per tant no merament tecnològiques que pateix el nostre alumnat, perquè el que realment manté aquesta diferència d’oportunitats entre els infants no és la manca d’equips informàtics que amb una autèntica voluntat política ja hauria d’estar resolta, sinó que la diferència la marca la CLASSE SOCIAL.

Novament, la classe política espanyola i catalana passa la pilota i perdoneu l’expressió als treballadors i les treballadores de l’educació, l’equitat i la qualitat de l’educació de l’alumnat no passa mai en primer lloc pel voluntarisme i saber fer del personal docent, passa per oferir realment unes condicions d’igualtat a tot l’alumnat.

Aprofitant que d’aquí a uns dies tindrà lloc l’aniversari de la II República Espanyola la qual va permetre que molts nens i nenes de la classe obrera tinguéssim accés a l’educació, fem honor a aquest gran esdeveniment per tal de no defallir en la nostra tasca educativa, en una situació tan esperpèntica i desigual en la qual hem de continuar treballant, perquè com bé sabem, lluitant també s’educa.

La nostra tasca com a docents amb compromís amb la nostra classe social i amb les famílies dels nostres infants, va més enllà dels debats mediàtics dels mitjans de comunicació del poder, sense menysprear els mals de cap que ens proporcionen i ens proporcionaran: finalitzar o seguir el curs escolar, quines activitats són més adients, si proporcionaran mitjans tecnològics per apagar el foc d’aquest context crític i, per descomptat, les lliçons sobre la idoneïtat de l’avaluació.

Fa molt de temps que tenim motius per organitzar-nos com a docents de l’educació pública: les retallades pressupostàries que pateix aquest servei essencial, la privatització encoberta de serveis educatius i socials com a causa de les precàries subcontractacions de personal de menjadors escolars, activitats extraescolars o de suport educatiu, la precarització de les condicions laborals del personal interí i substitut, la pèrdua de democràcia en l’organització dels centres educatius provocat pel famós “Decret de Plantilla”.

Ara més que mai, tot i el confinament físic que patim, hem de fer més forta la nostra veu i la nostra consciència de classe organitzant-nos en assemblees de treballadors i treballadores, independentment de la nostra afiliació sindical, unint-nos en reivindicacions comunes que ens permetin defensar allò que tant esforç i sacrificis va costar construir. Assemblees de centre, on es contempli la realitat de totes les persones treballadores, des de les condicions laborals en el sistema educatiu fins a les condicions socioeconòmiques de les famílies obreres, unint-se a les organitzacions progressistes de famílies, perquè els nostres fills i les nostres filles necessiten ja una educació a l’alçada del que es mereixen i no les engrunes del sistema.

Doncs la història ens demostra que només la lluita sindical de classe, sumada a la lluita pels drets socials de la classe obrera en general, és a dir, només la lluita unitària de tota la classe obrera pot aconseguir el canvi a què aspirem com a professionals de l’educació des d’una perspectiva pedagògica.

Per tant, és hora de planificar el curs 2020-2021 organitzant una excel·lent acollida del nostre alumnat, planificant totes les adaptacions curriculars i metodològiques necessàries per pal·liar mancances de contingut, però el més important, unint forces per continuar la lluita contra el virus més letal que existeix per a la humanitat: EL CAPITALISME I L’ENEMIC DE CLASSE QUE EL SUSTENTA.

Àrea de Moviment Obrer
Comitè Central PCPC