El 1990 durant la V Trobada Feminista Llatinoamericana i del Carib es pren la iniciativa de fixar la data del 28 de setembre per exigir als governs de tot el món la despenalització de l’avortament. Els avortaments clandestins suposen el 8% de la mort de dones.
En el 100 aniversari de la Revolució d’Octubre és important recordar que va ser la Unió Soviètica el primer país a legalitzar l’avortament sent a més aquest gratuït. En paraules de Lenin:
“L’experiència de tot moviment d’alliberament ha demostrat que l’èxit d’una revolució depèn del grau de participació de la dona”
Al territori espanyol, a excepció del petit període durant la Segona República, sent ministra de sanitat Federica Montseny, no és fins a 1985, quan es formula una llei que permet interrompre l’embaràs en 3 supòsits molt concrets, amb uns terminis també molt concrets. L’actual llei segueix, en termes generals, considerant il·legal l’avortament, ja que es manté en el codi penal, la qual cosa constitueix una agressió als drets humans de les dones, al seu dret a decidir sobre el més bàsic, el seu cos, i sobre el més general, la seva vida. En el cas de les més joves, des del 23 de setembre de 2015 està en vigor la reforma de la Llei 2/2010 que introdueix, que solament es durà a terme l’avortament amb el consentiment dels progenitors.
D’altra banda, la salut sexual i reproductiva constitueix un capítol menystingut en la sanitat pública, que dedica escassíssims recursos a l’atenció d’aquesta faceta de la vida de les persones.
Els mètodes anticonceptius queden fora de la sanitat pública, els preservatius ho han estat sempre i des de l’1 d’agost de 2013, s’exclouen també les pastilles anticonceptives sota l’argument de “sostenibilitat i d’optimització de recursos”, a pesar que eren utilitzades per més d’un milió de dones.
L’avortament no és un dret en les societats capitalistes. És un negoci. La majoria d’interrupcions d’embarassos (IVE) s’han externalitzat i es duen a terme en centres privats al nostre país, no perquè la sanitat pública no pot assumir-los i realitzar-los, sinó perquè el negoci de l’avortament està al servei del capitalisme, que reparteix els guanys amb la sanitat privada. Fins i tot encara que l’avortament sigui il·legal, les dones d’alt nivell soci econòmic tenen al seu abast, sempre han tingut, els diners i aquests mateixos centres privats per interrompre l’embaràs, sense condicions, sense terminis, ni preguntes; mentre les dones de les capes populars han d’enfrontar la decisió de portar a terme un embaràs no desitjat o arriscar les seves vides en un avortament insegur i il·legal.
Parir és un dret, mai una imposició arbitrària. Que no moralitzin amb el nostre “deure” de parir. Mai ho reconeixerem ni acceptarem els seus hipòcrites arguments. Reivindiquem el dret a l’avortament gratuït i segur, sense impediments ni supervisions. Amb el respecte que la nostra classe i el nostre gènere mereixen.
La defensa del dret a l’avortament lliure i gratuït, en la sanitat pública i sense objecció de consciència, constitueix la veritable garantia del respecte als drets sexuals i reproductius de les dones, ja que el que segueix estant en joc és la llibertat de les dones, especialment de les treballadores, respecte del seu cos, de la seva maternitat i de la seva vida.