PCPC Lluitem pel derrocament del capitalisme i la construcció del socialisme-comunisme
Les organitzacions patronals, el Governs -tant central, autonòmics i/o locals- insisteixen en que la recuperació econòmica és un fet.
No dubten en llençar els seus cants de sirena afirmant que “estem creixent per sobre de la mitjana europea”, que els “indicador del consum ens mostren que consumim com abans de la crisi” i ministres, banquers i empresaris de tot pelatge treuen pit davant les seves estadístiques. Però aquesta realitat és la SEVA realitat.
A aquesta recuperació econòmica, on sembla ser que tot marxa bé, que succeeix amb els salaris? Les dades parlen: la recuperació econòmica es basa a la temporalitat i les feines a temps parcial. Això permet una reducció salarial molt important i produeix la generalització dels salaris baixos i la destrucció dels salaris mitjans. Però aquesta generalització i necrosi de la precarietat encara és mes greu si tenim en compte, com l’Instituto Nacional de Estadística (INE) constata que els salaris a Espanya són molt baixos. Segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial del 2015, el salari brut mig anual més comú “es va situar entorn els 16.500 €”. Això vol dir que en termes nets, i dividint-lo entre 14 pagues (una mensual i dues extres), dona un sou net inferior als 1000 €, essent un 23% inferior en el cas de les dones treballadores.
La joventut treballadora és la més castigada estant atrapada en salaris clarament a la baixa. Tant és així, que segons la darrera enquesta disponible de Distribució Salarial de l’INE (2015) publicada al 2017, els salaris dels menors de 24 anys van baixar un 5,1% (11.228€/any), els que tenien entre 24 i 29 van veure minvat el seu salari un 1,6% fins els 16.604€/any, i entre els 30-34 el salari es va reduir un 3% fins els 19.957€/any.
L’anàlisi de les dades ens demostra que la tendència generalitzada de la contractació en les empreses és la substitució de treballadors antics per menors de 40 anys pitjor remunerats.
Paral·lelament, mentre els treballadors joves somien en arribar algun dia “a cobrar els 1000 €”, tot i que per fer-ho hagin de “treballar en A ó B en 2 ó 3 feines diàries”, el cost dels serveis bàsics es multiplica (telefonia-internet, gas, aigua, llum, cistell de la compra, transport, carburant, energia…) provocant així un nou espoli a les butxaques ja mig buides dels assalariats.
Mentrestant, el “banc dolent” SAREB (en realitat, un fons gestor d’actius mal gestionats) pretén pujar un 21% el lloguer dels pisos de la seva propietat amb llogaters en situació de pobresa ubicats a l’extraradi barceloní. Més negoci, més usura.
La precarietat laboral , econòmica i social es contraposa als enormes beneficis de les empreses, destacant la banca.
El BBVA, per exemple, anuncia beneficis de 3519 milions d’euros al 2017, un 1,3% més que l’any anterior. 3519 milions d’euros en 1 any! Mentrestant, centenars de de milers de famílies obreres són desnonades, no poden pagar el llum i/o el gas, no disposen de recursos pel transport per anar a desplaçar-se a trobar feina, no tenen accés a internet per cercar feina telemàticament, o se’ls ha tallat la llum, degut a l’atur, la precarietat laboral i/o els baixos sous. I els empresaris amassant aquestes fortunes ignominioses de Capital, Poder i possessions que hem produït els treballadors i treballadores.
No suficientment cofois amb això, i continuant amb l’exemple del BBVA, a aquesta mateixa roda de premsa del dia 1 de febrer de 2018, el Sr. González, president de l’entitat, va exigir al Govern “noves mesures econòmiques” que permetin “assentar la recuperació, consolidar els beneficis i ampliar els mercats”, malgrat els beneficis obtinguts i consolidats any rere any. Un exemple de manual com el Capital incessantment cerca reproduir el seu cicle vital de guanys.
El divendres 9 de febrer de 2018, el Govern llença un sèrie de mesures per “fer més atractius els plans de pensions privats”, com la reducció del termini de rescat dels mateixos o la baixada dels impostos de rescat. Unes mesures que s’afegeixen als continus missatges emesos des de institucions públiques com provades de desprestigi i alarmisme sobre la viabilitat del sistema públic de pensions. Un sistema públic, que en el fons, no deixa de ser ben senzill: la derivació d’una part del sou del treballador mentre cotitza a un fons a percebre quan es jubila. Aquí no se’ns regala absolutament res quan percebem la pensió.
Una bateria de mesures que es complementen amb les agressives campanyes llençades des de diversos sectors vinculats al capitalisme financer especulatiu (bans i asseguradores) com, a tall d’exemple, el pervers producte de la patronal de les asseguradores (UNESPA), que promociona insistentment aquests dies la “hipoteca inversa” i la “renta vitalícia”: consisteix en l’abonament d’un petit “sou” mensual que “complementa la pensió” mentre visqui el pensionista a canvi de quedar-se l’habitatge del mateix quan aquest mori. Quedar-se propietats per 4 rals. Negoci rodó.
Des del Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC) i la Joventut del PCPC (J-PCPC) denunciem contundentment l’explotació i opressió capitalistes; denunciem al capitalisme com un càncer a exterminar; promulguem l’eliminació d’aquest, i proposem un sistema sense explotació, sense opressió, sense pobresa, sense misèries: el sistema socialista, pas previ al comunisme.
El PCPC entenem incompatibles els interessos de la burgesia amb els interessos dels treballadors. Ni el lleó es tornarà vegetarià ni l’ovella menjarà lleons. Ja res podem esperar d’un sistema en crisi terminal. Aquell que somiï amb amansar el vell cavall caurà d’ell i probablement es matarà. Aquest sistema ho vol tot. El Sr. González (BBVA), com la Sra. Botín (Santander), com el Sr. Brufau (Abertis-Gas Natural) només tenen un objectiu: l’acumulació de més i més capital, malgrat que per a aconseguir-ho, hagin de destruir tots i cadascun dels nostres drets socials, econòmics, polítics i sindicals.
Aquest sistema no és reformable. L’Estat és el seu instrument, un arma de dominació. Tots els poders de l’Estat apunten a mantenir l’ordre del Capital. No és el moment, doncs, de “demanar” engrunes, de “sol·licitar” a GasNatural que no ens “talli el gas” o recollir signatures per ILP’s inútils “per evitar desnonaments” que no passen un sol filtre d’un Parlament burgès ple de gestors de la burgesia als quals els importem un rave. Hem d’exigir serveis bàsics, habitatge, treball, drets 100% públics i sota control obrer! Nacionalització i socialització dels sectors estratègics de l’economia!
Per tant, el PCPC anima, dona suport i ajuda a la classe obrera i els treballadors i treballadores en general a organitzar el Front Obrer i Popular al Socialisme (FOPS) des de l’òptica de classe. De pressionar, denunciar i exigir pels nostres drets, però alhora organitzant les masses des del prisma de la conscienciació de la classe amb la fi de derrocar aquest putrefacte sistema que només ens pot oferir mort, misèria, guerres i pobresa.
ORGANITZEM-NOS PER ASSOLIR VICTÒRIES!
ACABEM AMB LA TIRANIA CAPITALISTA!
12-02-2018
Àrea de Moviment Popular del PCPC
