Crònica de la xerrada amb el President de l’Institut d’Història de Cuba

El passat dia 18 de Maig va tenir lloc a la Casa de l’ALBA una conferència que portava com a títol “El procés històric Cubà: del Colonialisme a la Revolució”. La presentació va ser a càrrec de Joan Sureda en nom de Defensem Cuba i la ponència a càrrec de René González Barrios (President de l’Institut d’Història de Cuba) que ens va brindar una brillant intervenció dels fets més rellevants de la història de Cuba.

René González Barrios (nascut a Pinar del Río, Cuba. 1961). Coronel retirat de les FAR, és llicenciat en Ciències Jurídiques. President de l’Institut d’ Història de Cuba, membre de l’Acadèmia d’Història de Cuba, la Unió Nacional d’ Escriptors i Artistes de Cuba i la Unió Nacional d’Historiadors de Cuba. És autor de diverses obres, com En el mayor silencio (1990), Almas sin fronteras. Generales extranjeros en el Ejército Libertador (1996), Los capitanes generales en Cuba: 1868-1878 (1999) y Cruzada de Libertad. Venezuela por Cuba (2005). És coautor de El diferendo histórico bilateral entre Cuba y Estados Unidos (1994) y de El ejército español en Cuba: 1868-1878 (2000).

René González Barrios va iniciar la seva xerrada donant algunes dades biogràfiques de l’Institut d’Història de Cuba (IHC) que ell presideix. L’IHC fundat l’any 1987 és un organisme subordinat al Comitè Central del Partit Comunista de Cuba i que té com a objectiu principal la realització d’investigacions científiques en el camp de les ciències històriques amb l’objectiu de preservar la Història de la Revolució Cubana i del Partit Comunista de Cuba. René González va afirmar que la Revolució cubana no és un procés lineal, ja que en ella es donen errors i circumstàncies que influeixen en el seu desenvolupament i evolució. EL IHC estudia el procés revolucionari des de tots els nivells ( barri, local, regional i nacional).

René González va referir-se també al fet que l’imperialisme està imposant un canvi en el sistema de valors en tot el món, “fins i tot la festa de Halloween s’està imposant en països com la Xina i Rússia). En el llibre “El gran tablero mundial: la supremacia estadounidense y sus imperativos geoestratégicos” del polonès Zbigniew Brzezinski on s’analiza la influència dels EEUU a escala global. EEUU compta amb els 4 elements fonamentals que la defineixen com a superpotència mundial: financiera, científica, militar i cultural (amb un fort caràcter consumista i hedonista).

Es va referir també al fet que el camp socialista a l’Est d’Europa va caure sense confrontació militar. Encara no existia internet però diversos mitjans de comunicació (ràdio Lliure, ràdio Netherland..) van saber situar la confrontació ideològica soscavant finalment el sistema socialista en aquells països. Cuba ha après que amb les noves tecnologies és contraproduent prohibir certes informacions encara que siguin falses o tergiversades. Avui el repte més gran està a augmentar la formació ideològica/política de la seva població per a saber analitzar les diverses informacions. El cas de Wikipedia al que molta gent la considera com una bíblia del coneixement té en veritat deformacions considerables i especialment les que es refereixen a Cuba. Sols cal veure quan es parla del comandant Camilo Cienfuegos, del Che.. . On de forma falsa i malintencionada es pretén dir que van morir per maniobres del mateix govern revolucionari cubà presidit per Fidel.

Per tant s’ha de fer una anàlisi més crític sobre els processos històrics exposant la seva complexitat – i no de forma lineal – per a evitar que els enemics del procés revolucionari treguin de context alguns esdeveniments amb la intenció de generar dubtes especialment a les noves generacions. Precisament els joves donen molta més credibilitat a programes de la indústria de Hollywood que a programes nacionals.

René González seguidament va analitzar la Història de Cuba que va dividir en 3 parts: 1) La Cuba colonial (des de l’inici dels pobles aborígens) 2) La Neocolònia des de 1902 fins al triomf de la Revolució Cubana. 3) La Revolució Cubana des de 1959 fins a l’actualitat.

La primera etapa va caracterizar-se pel descobriment i la colonització. Diego Velázquez va fundar diverses viles (Baracoa, Bayamo, Trinidad..) i es va encarregar d’establir la institució de las encomiendas que suposava el sotmetiment dels aborígens en mans dels colonitzadors espanyols. Es va produir un extermini i unes matances en diversos llocs principalment a l’Orient de Cuba. El cabdill indi Hatuey fou un dels que va organitzar la lluita contra els espanyols fascinats per l’or. Es coneix que abans de morir a la foguera (prop de Yara) se li va oferir la possibilitat de convertir-se al cristianisme “per pujar al cel “i llavors va respondre: i els espanyols també van al cel?, i en rebre aquesta afirmació, el cacic Hatuey va respondre “No vull anar al cel, sinó a l’infern, per no estar on estiguin aquests i per no veure tan cruel gent”.

A causa de la primerenca extinció indígena (sols van quedar reductes a l’orient de Cuba principalment) es va impulsar el tràfic d’esclaus per a disposar de mà d’obra per a la seva explotació en diverses tasques. Molts d’aquests esclaus africans van morir en la travessia per l’Oceà Atlàntic. Igualment es van produir revoltes d’esclaus en contra de les tortures i càstigs. Els “cimarrones” eren els esclaus fugats que s’organitzaren contra els espanyols. Cal destacar el fenomen del sincretisme religiós, que va suposar una transposició de valors; fou com un intent de conciliar doctrines distintes (ritus africans i catòlic). En aquesta rebel·lia esclava cal destacar la figura de l’esclava Carlota que fou capturada combatent, ajusticiada i esquarterada a Matanzas.

René González posteriorment va analitzar els principals actors de la guerra d’independència de Cuba i les seves motivacions d’alliberar-se del jou espanyol. Carlos Manuel de Céspedes (pare de la independència de Cuba) que va iniciar la primera fase de la guerra d’independència de Cuba (10 d’octubre de 1868) coneguda com la “Guerra de los 10 años “que es va aixecar en armes contra el govern d’Espanya. Va posar en llibertat als seus esclaus i els va convidar a unir-se en la lluita anticolonial. Fou major general del “Ejército libertador” i el primer president de la República de Cuba en armes. Va caure en combat l’any 1874.

José Martí creador del Partit Revolucionari Cubà fou també l´organitzador de la guerra del 95 “La Guerra necesaria“. La figura de Martí és una referència fonamental de la història de Cuba. És conegut també com l’Apòstol. Cal recordar que Fidel sempre va reconèixer com a Martí com l’autor Intel·lectual de la Revolució cubana.

També es van esmentar a altres figures de referència obligada com la del Major general Máximo Gómez i del general cubà Antonio Maceo i del tristament cèlebre Valeriano Weyler (Capità General espanyol)
René González va fer un repàs dels principals elements de l’etapa neocolonial – tutelada pels EEUU – iniciada pel seu primer president Tomás Estrada Palma i que va concloure amb la caiguda del dictador Fulgencio Batista i l’entrada triomfal a l’Habana dels barbuts encapçalats per Fidel l’1 de gener de 1959.

René González va analitzar les primeres mesures del Govern revolucionari (nacionalitzacions, alfabetització, lluita contra els mercenaris,crisi d’Octubre..). Posteriorment va explicar la contribució internacionalista i solidària de Cuba amb altres països (missions educatives, mediques, militars..). Precisament es va referir als més de 300 mil cubans que van anar a combatre als mercenaris imperialistes de la UNITA a Angola (amb el triomf definitiu a la batalla de Cuito Cuanavale) i la contribució cubana per combatre al règim racista Sud-àfrica. “Cuba únicament es va emportar d’allà els cadàvers dels seus combatents.

També va analitzar la caiguda de l’URSS i la resta dels països del camp socialista a l’Est d’Europa que “va causar enormes estralls a Cuba doncs el 85% de les seves operacions comercials eren amb els països del CAME. Si amb això li afegim el bloqueig criminal imposat pels EEUU fa prop de 60 anys ja us podeu fer una idea de com era la situació”. Aquest període és conegut com el Período Especial on sols hi havia 4 hores de llum (els cubans li deien alumbrones en comptes de apagones). Aquesta difícil etapa es va anar superant progressivament.

El relleu de Fidel per Raul l’any 2006 va donar continuïtat a la revolució cubana i amb l’elecció de Miguel Mario Diaz–Canel com a nou president de Cuba el 19 d’Abril de 2018 “no hi haurà canvis que alterin el rumb revolucionari”. El llegat històric de Fidel i altres tants revolucionaris està molt present en el poble cubà. Cuba haurà d’afrontar nous reptes importants; els canvis que es facin seran sense renunciar a la seva sobirania, independència i fent el seu sistema socialista més viable.

Àrea Antiimperialista del PCPC