La violència masclista continua i segueix sent una de les vulneracions més sistemàtiques i esteses dels drets humans a tot el món i, després de dècades de lluita, no només persisteix, sinó que està en augment. A escala global, les dades són aclaparadores: una de cada tres dones ha patit violència física o sexual, els feminicidis augmenten cada dia. Al conjunt de l’estat, els casos de violència masclista que han requerit protecció policial s’han incrementat un 5,3% respecte a l’any anterior, incloent-hi 1.384 víctimes menors d’edat registrades, demostrant que la violència masclista comença en edats molt primerenques; l’assetjament a les xarxes socials i les agressions sexuals a nenes i adolescents s’han disparat.
Una situació que s’agreuja amb l’augment de les posicions reaccionàries, el creixement dels moviments i discursos antigènere, especialment promoguts per sectors ultraconservadors, religiosos o nacionalistes. Els homes joves assumeixen cada vegada més el discurs negacionista de la violència de gènere, afirmen témer denúncies falses —un bulo àmpliament difós, com acredita la fiscalia, que indica que representen el 0,01% dels casos— i acusen les lleis de violència de gènere de ser discriminatòries per als homes, anècdotes en un mar de violència contra les dones, amb 1.317 assassinades segons dades oficials des del 2003.
Aquesta reacció no sorgeix del no-res: es produeix enmig d’una crisi global del capitalisme, on les dones —especialment les pobres, migrants i racialitzades— suporten el pes de l’atur, la precarització, la sobrecàrrega de cures i el desmantellament dels serveis públics. La violència cap a les dones treballadores es reprodueix a la feina, a l’Estat, als mitjans i al mercat.
Però la joventut es mostra dividida davant d’aquesta onada reaccionària d’una part de la població juvenil d’homes, que es confronta amb la posició progressista de les dones joves i el moviment feminista, que no ha cedit terreny i ha demostrat capacitat de resiliència, articulació i resposta social.
La violència masclista no és un problema aïllat ni culturalment neutral: és una eina de control dins un sistema que combina patriarcat i capitalisme. Aquesta violència, que afecta milions de dones i dissidències arreu del món, s’intensifica en aquest context de capitalisme en crisi econòmica, precarietat i desigualtat sistèmica, que intensifica l’explotació i l’opressió. Les dones treballadores, migrants i racialitzades afronten violència econòmica, laboral i domèstica, mentre els Estats destinen bilions a armes i guerres en lloc de garantir drets bàsics com la salut, l’educació i l’habitatge.
El rearmament i la militarització agreugen la violència patriarcal. En conflictes armats, les dones són víctimes de violacions, desplaçaments forçats i esclavitud sexual. En temps de “pau”, la violència masclista es normalitza com a part d’un sistema que ens deshumanitza i mercantilitza.
Davant aquest panorama, el feminisme de classe planteja que l’opció del feminisme institucional, amb la socialdemocràcia al capdavant i basat en polítiques punitives o quotes de poder, no serveix de res si no es transforma el model que explota, empobreix i violenta. Necessitem un feminisme que sàpiga que la violència no comença amb el cop, sinó amb la precarietat, el desnonament, la retallada, la frontera i la invisibilitat, i que lluiti per la transformació profunda del sistema que sustenta aquesta violència. Des d’aquesta perspectiva de classe, entenem que la lluita contra la violència de gènere és inseparable de la lluita contra el capitalisme. Al PCPC, entenem que la lluita contra la violència de gènere ha d’anar de la mà de la lluita de classes; no és possible l’emancipació de les dones sense la destrucció del sistema capitalista que sustenta aquestes estructures d’opressió, i no és possible la transformació social sense la igualtat real de les dones.
L’alliberament de les dones és l’alliberament de tota la classe treballadora!
Prou Violència Contra les Dones!
Contra la Violència Masclista i el Capitalisme: Feminisme de Classe o Barbàrie
