PCPC Lluitem pel derrocament del capitalisme i la construcció del socialisme-comunisme
Segundo rasgo del imperialismo: la fusión del capital bancario con el industrial y la formación del capital financiero. Los Bancos, que antes desempeñaban el modesto papel de intermediarios, se han convertido en “monopolistas omnipotentes” que disponen de casi todo el capital monetario y de la mayor parte de los medios de producción, así como de las fuentes de materias primas. El puñado de dueños de los más grandes Bancos, los reyes de las finanzas, la oligarquía financiera, he aquí la fuerza dominante que somete a todas las instituciones económicas y políticas de la sociedad capitalista.
Lenin, El Imperialismo, fase superior del capitalismo.
La concentració de capitals, la tendència al monopoli que estan efectuant els bancs espanyols segueix i seguirà. Una tendència al monopoli bancari que acumularà la ingent quantitat total de 664.000 milions d’euros en actius. Una xifra astronòmica, que representa el 24% del total d’actius de la banca a Espanya, amb 6700 oficines i 50.000 treballadors.
D’una tacada, CaixaBank es convertirà en la primera força bancària a territori espanyol. Tot i que el Santander i BBVA tenen més negoci, aquest es concentra més al mercat exterior, mentre que CaixaBank es centra al mercat interior.
Les xifres són eloqüents i ens donen una idea de la magnitud de la fusió (absorció): la nova CaixaBank controlarà 37.000 milions d’euros, una tercera part de tota la massa de diners, de tot el patrimoni, relatiu als Fons de Pensions del mercat espanyol.
Paral·lelament, el banc es converteix també a la primera potència en negoci i clients. També gestionarà una xifra sideral del negoci assegurador i de fons d’inversió i estalvi.
Un sucós negoci que renda unes altíssimes comissions, i per tant, beneficis per l’entitat.
CaixaBank s’ha quedat, parlant curt i ras, 17 entitats bancàries. I amb elles, el patrimoni que gestionaven. Empreses, PIMES, autònoms, milions i milions de comptes d’estalvi i assegurances de treballadors i treballadores, en un procés acumulatiu especulador i voraç, on el control de bona part del capital financer i del sistema productiu passa pels designis del nou banc.
Un procés acumulatiu que no només els hi surt gratis als burgesos directius del banc: al contrari, s’han embutxacat 22.000 milions d’euros de forma extra en ajudes públiques, provinents de tots els treballadors i treballadores espanyols, el nou consell d’administració de l’entitat. Uns diners cedits a interès 0 a l’any 2012 “en règim de préstec”, segons el Govern de Rajoy, per evitar l’enfonsament del sistema bancari i que el Govern, per tranquil·litzar el poble, va assegurar que “retornarien fins l’últim euro”. Uns diners que cap banc ha retornat 8 anys després. I especialment Bankia, que a més de no retornar-los (ni ells abans ni CaixaBank ara), se’ls embutxaquen passant a engrandir el balanç de comptes resultant de l’absorció.
Però no només Bankia al seu dia. Si llegim els informes del FROB:
“Desde 2009, se inyectaron más de 64.000 millones de euros incluyendo el Fondo de Garantía de Depósitos. Según cálculos de 2020, 43.225 millones estarían perdidos — un 73% de las ayudas públicas aportadas. El balance publicado por el FROB el mismo año resume que el Estado habría invertido en el sector financiero 56.545 millones entre capital y productos híbridos, y 2.326 millones en garantías; solo recuperando 5.917 millones, un 10%”.
La gran banca va agrair el rescat -sota directrius de la Unió Europea (UE) dels monopolis i grans empreses- transformant les caixes (teòricament aquestes sota control estatal) en bancs privats, i ordenant la fusió d’aquests al moment de tenir resultats en positiu: és a dir, la UE va ordenar l’Estat Espanyol, que, gestionat a través del Banc d’Espanya i el FROB, es rescatessin, nacionalitzessin, fusionessin i privatitzessin (la privatització s’hauria de fer efectiva al moment d’obtenir beneficis consolidats l’entitat bancària rescatada). Tot un regal, tota una feina de sanejament i posada al “lliure mercat” d’un sector bàsic a mans de l’oligarquia.
Un segon agraïment al poble treballador espanyol va ser executar centenars de milers de desnonaments de llars, locals i habitatges i els seus continguts i bens materials presents i futurs amb deutes hipotecaris de capital inclosos, als treballadors i treballadores que no podien fer front a les hipoteques draconianes i lleonines que ens van imposar al seu dia. L’atur i/o precarietat laboral extrema, conjugada amb la inseguretat i inestabilitat laboral que patim els treballadors i treballadores, provocada gràcies entre d’altres a les recomanacions en matèria laboral de la banca als Governs de torn, agreujades per la seva crisi, no va ser un motiu de “pietat” pels bancs envers el patiment de bona part dels treballadors i treballadores, que en xifres de fins 5.000.000 d’aturats, patien -i encara avui pateixen- l’arrabassament d’habitatge, pertinences i futurs i presents ingressos d’ells o dels seus avaladors per acabar de pagar un deute que a totes llums, un cop executada la hipoteca, ja era inexistent. Centenars de milers d’habitatges, i no només habitatges: locals, promocions residencials, finques, segones residències, piscines, solars, terrenys urbanitzables i instal·lacions industrials en venda i/o en lloguer esperen el moment de ser venudes o llogades i per tant, obtenir rendibilitats extraordinàries amb un benefici previsible astronòmic.
Més agraïments al poble treballador va ser robar els estalvis de tota una vida, estafant amb preferents -productes d’altíssima complexitat financera-, persones sense coneixements a la matèria. Tot hi valia: avis, gent senzilla, persones invidents…per col·locar un producte que oferia unes comissions altes i immediates al banc.
Per no parlar de les múltiples estafes a assegurances de vida i d’impagament que van saltar a la llum pública; o les estafes i enganys a plans de pensions i productes de jubilació que es venien com garantits, resultant que al moment del rescat del mateix havien perdut en algun cas més d’un 50% del capital estalviat.
Enganys, trampes i estafes que no han tingut cap càstig ni sanció efectiva, i que són una bona mostra de transferències de capitals de la butxaca del treballador a la butxaca dels consells de direcció i/o administració dels bancs, a més de suposar el control efectiu dels capitals circulants i depositats.
D’altra banda, d’un dia per l’altre, els bancs es van quedar el patrimoni suposadament públic propietat de les caixes privatitzades i sanejades un cop aquests bancs les van absorbir. Una mostra clara i diàfana és com al 2015, el BBVA per un preu simbòlic de 600 milions d’Euros es va emportar un negoci enorme absorbint Catalunya Banc, i fins i tot, segons Expansión, “Catalunya Banc había recibido (del Estado) hasta hace un mes (antes de la fusión) algo más de 12.000 millones, a los que se sumaron la semana pasada otros 572 millones en la venta de las hipotecas problemáticas del grupo. A eso habría que añadirle las garantías que ha solicitado de BBVA, que según cálculos previos del FROB podrían implicar otros 400 millones perdidos en la operación.”
Exemples de com per un preu simbòlic, irrisori, el BBVA es va quedar en propietat, a banda del negoci, empreses emblemàtiques i/o simbòliques del patrimoni cultural, social i mediambiental col·lectiu, com la Pedrera i la seva explotació comercial; l’alberg, centre de fauna i ciència Món Natura Pirineus; el mont, la reserva d’aus (voltors) i l’explotació econòmica de la muntanya d’Alinyà; a banda de totes les empreses satèl·lits de l’univers CX (immobiliàries, asseguradores i financeres).
Evidentment, i tornant a l’assumpte de la fusió de Bankia per CaixaBank, els Governs espanyols, tant els de llavors com els d’ara i inclòs -tant llavors com ara-, així com el Govern de la Generalitat aplaudeixen com a fidels lacais de la oligarquia aquestes maniobres d’acumulació de capitals: la única reserva al respecte de la Generalitat és saber el color de la bandera amb la que s’embolcallarà la nova entitat sorgida.
El govern PSOE-Unidas Podemos, en paraules del President del Govern, avala la fusió, obligatòria, com dèiem, per la UE. Tot i ser majoritària per part de l’Estat, veiem claríssimament una nova sanejada econòmica (Bankia és nominalment pública), una posada a la venda i una absorció i privatització dels seus bens i composició social. Sánchez afirma que el banc públic és l’ICO, i UP, en una patètica posició de submissió i acceptació de les lleis del capital, fruit de la seva ideologia petitburgesa, només reclama que l’Estat tingui una “participació significativa” a la nova entitat. Ja ni tan sols reclamen una banca pública en una deriva no només estructural, sinó que afecta ja totalment a l’estètica.
CaixaBank, posseïdora de Criteria, la Fundació la Caixa, ImmoCaixa, ServiHàbitat, Banco Valencia, Banca Cívica, Credifimo, Barclays España, MicroBank, ImaginBank, del 17,24% de Hong Kong The Bank of East Asia (BEA) i del 9,01% del mexicà Grupo Financiero Inbursa (GFI), CosmoCaixa, del lusa Banco Portugués de Investimento (BPI), VidaCaixa, SegurCaixa,… Mitjançant Criteria, té participacions a Cellnex, Naturgy, Saba, Suez i Telefónica; així mateix, amb l’extingida CriteriaCorp i d’alguna forma, CaixaBank també controla o té participacions importantíssimes a PortAventura World (50% a 2009), FinConsum (100%), AGBAR (24%), Hotel Caribe Resort (60%), Abertis (25%), Repsol (13%), BME (5%), GDS corredores de seguros (67%), CaixaRenting (100%), InverCaixa Gestion (100%), Adeslas-Mutua Madrileña (100%)…
Amb la fusió, es quedarà el patrimoni també de Bankia: Banco Mare Nostrum i el 50% de la participació a Mapfre, com exemples paradigmàtics.
Tot això, sense tenir en compte les desenes i desenes de milers d’empreses, autònoms, i milions i milions de treballadors dels quals controlen estalvis, línies de crèdit, habitatges, assegurances i dels quals, gestionen els estalvis, pensions, nòmines, salaris i entrades i sortides de diners. Ni més ni menys que un 33% dels fons de pensions; un enorme pastís, on CaixaBank acumula Poder i capital, i on tindrà major força per controlar el subministrament de l’aigua que bevem (AGBAR), els crèdits a demanar i interessos a pagar, la immobiliària que ens vendrà el pis (ServiHabitat) i el finançament de la hipoteca (CaixaBank), el servei del gas (Naturgy), el preu de la benzina que paguem (REPSOL), el finançament del cotxe (FinConsum) que llogarem al seu renting (CaixaRenting), l’assegurança a que ens obligaran al comprar-lo (SegurCaixa, Mapfre), les assegurances vinculades a la hipoteca (VidaCaixa), l’assegurança de salut (Adeslas), la del pis (Mapfre, SegurCaixa), la nostra escapada a Port Aventura i l’allotjament (Caribe Resort) o anar a centres d’oci (BCNWorld).
El PCPC fa una crida a la classe obrera i els sectors populars a oposar-se als monopolis, a la propietat privada dels serveis bàsics i mitjans de producció essencials; a denunciar i exigir la titularitat i gestió pública al 100% i al servei del conjunt dels treballadors i treballadores de tots aquests sectors.
El PCPC afirma que la sortida de la Unió Europea, del Euro i dels seus dictats econòmics són indispensables, imprescindibles per construir un futur sobirà i independent de l’imperialisme i les seves ingerències econòmiques, polítiques i socials.
El PCPC defensa que els 50.000 treballadors i treballadores de CaixaBank i Bankia no han de perdre la feina, i menys amb una empresa que acumula any rere any beneficis astronòmics. Els animem a organitzar-se, defensar i lluitar no només per la seva feina, sinó plantejar obertament al conjunt de la societat i més concretament als treballadors i treballadores la necessitat de nacionalitzar la entitat resultant i les empreses, hòldings, clústers i financeres que depenen d’aquesta, i destinar els seus multimilionaris beneficis i actius a les necessitats socials de la majoria treballadora del país, com sanitat, educació, serveis bàsics…
El PCPC manté, com ho va fer des del seu naixement, que la oligarquia bancària explota, oprimeix i empobreix, per tant, la classe obrera del país, que els bancs com accionistes d’empreses de serveis bàsics com gas, aigua, benzina o llum, o directament com propietaris o gestors hipotecaris i de crèdit són els responsables de bona part de la ruïna social i econòmica de milions i milions de treballadors i treballadores; de desenes de suïcidis ocorreguts fruit de la desesperació dels treballadors afectats, de la reestructuració econòmica i social de les famílies treballadores; de condemnar a la misèria als avaladors de pisos i habitatges als quals tots els treballadors hi hauríem de tenir dret.
El PCPC sosté que és del tot immoral que la banca que ha impulsat -juntament amb altres sectors de la burgesia oligàrquica i monopolista- l’aplicació de lleis com les reformes laborals, la progressiva privatització de les pensions i de tots els sectors bàsics amb el fi d’invertir en ells i lucrar-se de forma escandalosa; que la banca que desnona i acomiada milers i milers de treballadors i treballadores propis aplicant aquestes lleis provocades per ells; que la banca que desnona, talla aigua o llum mitjançant les empreses privatitzades i controlades per ells; que la banca que deixa famílies senceres amb deutes de per vida per la venda de pisos desorbitats de preu de les seves carteres i/o mitjançant les seves hipoteques amb clàusules abusives i interessos aberrants…ara parli d’acomiadar, tancar oficines, pre jubilar la seva plantilla de treballadors i treballadores en un context, a més, de crisi mentre paral·lelament segueix gaudint d’ajudes públiques que mai tornaran a les nostres butxaques i generant interessos en base a aquestes ajudes.
Una banca que obté milions i milions d’Euros de benefici any rere any! Empreses amb uns beneficis exorbitants volen tancar oficines, tancar serveis i acomiadar treballadors i treballadores per “abaratir despeses”! Volen enfonsar la vida de milers de treballadors i treballadores per “reduir despeses i optimitzar recursos” mentre guanyen milions d’Euros any rere any i es fusionen per augmentar encara més aquest marge olímpic de beneficis!
El PCPC denuncia la connivència -un cop més- del Govern central i també del català de submissió al dictat dels monopolis, denuncia la farsa que és que aquests governs es venguin com si fossin favorables als interessos populars quan en realitat són gestors dels interessos de la Patronal i els monopolis internacionals. Ja ho vam veure en el passat amb la venda de l’INI (Seat, AGBAR, Telefonica…) als grups nacionals i internacionals i les conseqüències que patim avui; ho vam veure recentment amb l’escàndol d’Acciona i NISSAN; ho continuem veient amb la fusió del monopoli bancari CaixaBank-Bankia.
El PCPC esgrimeix que la única sortida per la classe obrera -insistim- és la presa de consciència i la creació d’estructures independents dels interessos dels banquers i empresaris, és a dir, la creació del Front Obrer i Popular al Socialisme (FOPS), la preparació de la Vaga General, la lluita contra les directrius del Capital i la construcció del Poder Obrer i Popular que ens porti a la societat socialista, on aquestes piranyes i sangoneres no tinguin cabuda.
NI UN ACOMIADAMENT A CAIXABANK!
NI UN TREBALLADOR SENSE FEINA!
NACIONALITZACIÓ I SOCIALITZACIÓ DE LA BANCA I LES GRANS EMPRESES I ELS SEUS BENEFICIS!
NI EURO, NI UE!
Àrea de Moviment Popular, 20/09/2020.
