2n Congrés (Extraordinari) del Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC)

 

Al llarg del dia d’avui, 13.01.2018, el Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC), ha celebrat el seu 2n Congrés (Extraordinari) amb el motiu d’actualitzar els seus Estatuts conforme l’exigència de la normativa governamental. Aquesta normativa és relativa al nou marc jurídic sobre la Llei d’Associacions Polítiques.

El Congrés ha debatut i aprovat l’Informe de Rendició de  Comptes emès pel sortint Comitè Executiu, i, alhora, s’ha escollit un nou Comitè Central i una nova Comissió Central de Garanties i Control del Partit. L’Informe de Rendició de Comptes, exposat a càrrec del Secretari General sortint (Sisco Garcia i Llop) ha estat aprovat per unanimitat pels delegats al Congrés després d´haver assumit les esmenes proposades per les cèl·lules del partit i aprovades pels delegats del Congrés.

Així mateix, el Congrés ha debatut i aprovat una Resolució General i una altra de caràcter popular. La Resolució General inclou un apartat antiimperialista en defensa de la pau i dels pobles agredits per l’imperialisme.

És necessari remarcar que aquest Congrés ha suposat un reforçament en la unitat ideològica del nostre projecte revolucionari basat en el Marxisme-Leninisme. Que el Congrés ha refermat el nostre compromís amb la defensa dels interessos de la classe obrera davant l´ofensiva del capitalisme que augmenta dia a dia la seva taxa d´explotació mitjançant les retallades constants als drets aconseguits “gràcies” als governs de torn seguint les directives de la Unió Europea dels monopolis.

Finalment, el Congrés ha escollit el seu nou Secretari General. La seva elecció ha estat en el veterà comunista Enric Lloret Barberà, el qual ha estat aclamat per la majoria del nou Comitè Central i per unanimitat del plenari dels comunistes assistents al Congrés. Enric Lloret és un camarada amb una trajectòria íntegra i honesta abastament coneguda als fronts populars, a les lluites veïnals i al teixit associatiu i revolucionari català.

Reproduïm tot seguit les resolucions aprovades:

 

RESOLUCIÓ GENERAL, 2n CONGRÉS (EXTRAORDINARI) DEL PCPC

El Congrés (Extraordinari) del Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC) que ha tingut lloc a Barcelona (13.01.2018), ha estat convocat per imperatiu del Govern del PP, per imposar per llei l’obligatorietat de l’actualització dels Estatuts seguint la normativa d’aquesta llei, sota la coacció d’ il·legalitzar-nos.

Aquesta exigència coincideix amb un període de lluites a Catalunya pel dret a decidir i fer realitat així el seu dret d’autodeterminació i aconseguir ser una nació. Milers i milions de ciutadans i ciutadanes catalans es van manifestar al carrer l’1 d’octubre a les urnes, exigint el seu dret legítim de celebrar  un  referèndum per la  República Catalana,  rebutjant el règim monàrquic del 1978 portat a terme per la saga imperialista dels últims Borbons.

Envers la resposta repressiva del Govern reaccionari del PP i dels partits aliats constitucionalistes, Ciudadanos y PSC-PSOE, i malgrat el boicot reivindicatiu dels sindicats CCOO I UGT el moviment obrer i popular, la resta del món associatiu i els estudiants a la drecera , van envair els carrers, van paralitzar  la producció de moltes empreses i es van ocupar universitats i instituts, exemples d’això van ser “l’aturada de país” del 3 d’octubre, la Vaga General del 8 de Novembre`, i les lluites obreres que s’estan portant a terme en l’actualitat a empreses com: Titanlux, Deliveroo, Siresa… per aconseguir millorar les seves condicions laborals.

Totes aquestes mobilitzacions i vagues són l’exemple com els treballadors i treballadores d’aquest país li fan front a la llei 155 de la Constitució Espanyola, a les forces d’intervenció policíaques , així com a les amenaces de les forces d’ elit de l’exèrcit atrinxerats a l’espera i en posició d’atac.

És evident que aquets fets han fet trontollar els ciments del poder que té la burgesia oligàrquica d’Espanya i de Catalunya, perquè tot i la pressió i violència que va rebre el poble català, va demostrar  la seva valentia i la seva única voluntat, fent possible la celebració del referèndum legítim de l’1 d’octubre, on es van obtenir 2.044.038 de vots afirmatius.

La resposta del poder oligàrquic, de Felip VI  i del comandant en cap de l’alta parafernàlia, va ser dissoldre el Parlament i l’empresonament dels seus dirigents polítics , gairebé 300 presos per mantenir l’ètica dels seus ideals i pensaments. Altres van prendre la decisió de l’ exili per tal de fugir de la presons del règim. La ceguera de Rajoy  es completa no oferint diàleg ,sinó convocant  de manera arbitrària les eleccions del 21  de desembre , empitjorant encara més el conflicte.

Tenint en compte l’actuació dels ciutadans i ciutadanes fins el moment , és necessari fer un seriós anàlisi del resultat obtingut en aquestes últimes eleccions, per poder idear  estratègies per no posar fi a la lluita obrera i popular de la nostra nació.

Cóm ha pogut ser que un partit pràcticament nou i tan conservador o més que el seu soci PP, ple de xenofòbia i anticatalà, hagi pogut guanyar en vots, per separat al conglomerat de les forces polítiques del independentisme i del progressisme democràtic burgès. Ciutadans a Barcelona ha obtingut el seu triomf mitjançant el vot dels barris obrers a la capital i a 54 ciutats més d’extracte proletari. El mapa electoral d’aquesta ciutat ens mostra que les famílies dels treballadors/es , sovint a l’atur hagin tingut la mateixa elecció que l’alta burgesia que resideix a Sant Gervasi i Sarrià. Tanmateix a les grans ciutats i localitats de Tarragona, 27 grans ciutats i encapçalades per la seva capital, a Lleida només a 6 ciutats, tot i així també aquesta formació taronja obtenia el vot majoritari dels lleidatans i lleidatanes. Només Girona es va pronunciar per JxCat, però no es pot obviar que Ciutadans  va treure 8 escons dels vots de  ciutats que destaquen demogràficament: Figueres, Roses, Blanes, Lloret de Mar…

Aquest fenomen no esdevé únicament dels efectes del 155, també respon a un procés de maduració al llarg del temps, elaborat des de fa molt anys pels laboratoris  ideològics del capitalisme i executat per una sèrie d’agents heterogenis que es troben al seu servei: elements burgesos, l’esquerra Keynesiana, indesitjables de l’estil de García Albiol de Badalona. Així es propaga el populisme social a les masses , fent possible que l’oligarquia prengui l’aparell del poder dominant: l’Estat parasitari de l’espoli de les masses enganyades.

El clima electoral advers que es respirava a Catalunya cap els partits constitucionalistes, bé assessorat deixa impertèrrit a C’s amb un programa on varis punts contemplaven els problemes de l’atur, de l’habitatge, de les escoles, els transports, els impostos , la corrupció etc..

És a dir, Arrimades elevava a Rivera a l’homologació d’un Alexandre Lerroux (“L’Emperador del Paral·lel), mestre aquest de la psicologia de masses del feixisme.

Aquesta tècnica ja va ser emprada a l’Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini o a l’Àustria d’en Engelbert Dollfuss. L’escenari actual a Espanya i Catalunya té similituds al context d’aquella època i respon  clarament a la crisis global del sistema capitalista .

Al nostre país , el 40% del jovent viu en risc de pobresa; el 50% dels que treballen ho fan en condicions d’absoluta precarietat, el 92 ,4 % d’aquesta joventut treballa de forma temporal i els contractes indefinits en general no passen del 7,6 %.

Pel que fa les pensions, fa més d’un quart de segle que anuncien la fallida i inviabilitat d’aquestes. Es gasten el fons de pensions salvant a la banca privada , i seguidament demanen préstecs a aquesta mateixa banca a un alt interès , per poder pagar dites pensions. L’objectiu és inequívoc  potenciar la privatització creant la necessitat de contractar plans privats de pensions. Congelen i retallen les esmenades pensions, així com els salaris i apugen altres necessitats bàsiques: l’habitatge, el transport, el menjar , el llum , l’aigua i el gas.

L’últim pacte social signat pel Govern, CCOO y UGT pel que fa el Salari Mínim Interprofessional (SMI), no res més que un bastió d’oxigen pel Govern en crisis de Rajoy. En aquesta negociació es contempla  pujar la seva base a 850 euros tenint de límit fins el 2020, tot i que la carta social europea el proposa a 1.126,88 euros (que és el 60% del salari mitjà).

Rajoy a lloat i vanagloriat  l’esforç de comprensió fet pels sindicats del poder en el 2017. A la vegada el govern de l’oligarquia, sense cap mena d’oposició es compromet amb l’OTAN a augmentar la seva despesa militar  en més d’un 80%, fins arribar a la suma de 18.000 milions d’euros. Pel que fa la patronal bancària concedeix 100 milions d’euros en crèdits pels partits polítics: PP, PSOE y Ciudadanos , tenint  tothom clar la  dita “qui paga mana”.

Aquest fet explica l’estat de les organitzacions polítiques i  sindicals que s’estan gestant abans i després  de la mort del dictador Franco; amb “Los Pactos de la Moncloa”   en 1977, la Constitució Burgesa del 1978 i la LOAPA al 1982, que van servir per crear i emparar la cultura de la corrupció dels polítics de l’oligarquia, corrompre el que era l’esquerra política i sindical així com hipnotitzar a la classe obrera mitjançant  l’aprovació del diferents pactes socials, fins aconseguir el desclassament dels seus gestors esdevenint  els súbdits de “l’aristocràcia obrera”, que en la majoria dels casos representen els sindicats majoritaris del sistema.

Els i les comunistes no podem ignorar el feixisme que es desenvolupa dialècticament  com a moviment de masses, utilitzant les contradiccions de la petita burgesia dirigida per la social liberal de Felipe González i companyia, suplantadora de la històrica socialdemocràcia.

El PCPC mantenint-se fidel a la seva concepció republicana comunista, accepta per vàlids els resultats del referèndum de l’1 d’octubre pel que fa el concepte de República Catalana, afegint la voluntat de compromís solidari integracionista amb la resta dels pobles d’Espanya, reclamant  que aquesta esdevingui Socialista i de caràcter confederal.

El cop d’estat que suposa la implementació del 155, pel Borbó i el govern de la caverna post-franquista, no és res més que l’ intent de retornar la “democràcia” liberal als seus progenitors nascuts el 18 de juliol de 1936. La dissolució del Parlament de Catalunya,l’ empresonament dels components del seu Govern, la persecució envers els ciutadans i ciutadanes amb idees independentistes, així com l’aplicació de diverses disposicions  venjatives  que atempten contra el patrimoni i les persones, és una conseqüència d’aquest enfocament dictatorial de tall clergue-militar.

Donat que el “Procés” ha estat dirigit per la burgesia del PDCAT, ERC i el moviment  independentista interclassista  destacant a la CUP; l’ ANC, Òmnium cultural i altres sigles provinents o emparentades amb la desapareguda MDT (Moviment per la defensa de la Terra), i sense connexió amb el proletariat industrial, respon a aquest fracàs  per aconseguir una Catalunya realment democràtica, progressista i social, que és el desig de la gran majoria de treballadors i treballadores catalanes.

Per tant, en aquest context  més que mai fa falta la consolidació d’un Partit Comunista capaç d’analitzar l’entorn , de viure en ell i de demostrar capacitat organitzativa.

Que destaqui per la seva disciplina conscient i el seu consens per la unitat d’acció, rebutjant tota idea victimista i assistencial, invulnerable a la penetració dels idearis de la burgesia dominant. Els i les comunistes hem de jugar el nostre paper pedagògic  a peu de carrer, a fàbriques, als barris, a les associacions, als centres d’ensenyament i en definitiva allà on viuen els treballadors i treballadores, presentant una alternativa  a les concepcions burgeses i capitalistes.

En definitiva, el repte del PCPC dels i les  comunistes de la nostra comunitat és treballar per transformar les reivindicacions “processistes” d’una Catalunya independent però que continuaria formant  part de les estructures imperialistes: ONU, UE i l’Euro, en una lluita amb caràcter de classe, i així poder aconseguir una veritable República dels i de les treballadores, juntament amb la resta de comunistes dels pobles que conformen Espanya i així aconseguir la República Socialista-Comunista de Caràcter Confederal apoderada per la classe obrera i popular.

Pel que fa el context internacional el PCPC, també ha d’ésser capaç d’analitzar la realitat internacionalista de la lluita de classes:

Manifestem tota la nostra solidaritat amb la classe obrera palestina i el poble palestí que resisteix a les antigues i noves ofensives imperialistes, el nostre suport a la lluita dels pobles d’Orient, amb la Síria victoriosa front l’ islamo-feixisme, amb el Iemen agredit per la teocràcia d’ Aràbia Saudita recolzat per l’OTAN, una salutació cordial a la República del Sàhara, que pateix el colonialisme monàrquic marroquí i a la República Popular Democràtica de Corea del Nord. També ens solidaritzem amb la lluita antiimperialista dels pobles llatins destacant la Cuba socialista i la República Bolivariana de Veneçuela. No oblidem  les agressions patides pel poble de Donbass.

Denunciarem totes les vegades que calgui les agressions imperialistes i una i mil cops ens solidaritzarem amb el proletariat internacional. Continuarem com a partit de avantguarda de la classe obrera enfortint les nostres eines per defensar les lluites obreres , la Pau entre pobles  , l ’internacionalisme proletari, la solidaritat i la justícia social.

VISCA LA CLASSE OBRERA I EL SOCIALISME-COMUNISME!!
VISCA LA REPÚBLICA DE CARÀCTER CONFEDERAL!!
VISCA EL CONGRÉS EXTRAORDINARI DEL PCPC!!

.

 

Resolució Moviment Popular al 2n Congrés (Extraordinari) del PCPC.

Els delegats i delegades del Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC), reunits al 2n Congrés (Extraordinari) de data 13-1-2018, resol manifestar el compromís del Partit en la defensa intransigent i insubornable dels drets propis de la classe obrera.

El PCPC saluda, anima i participa els moviments de classe, i tracta de dotar d’aquesta consciència de classe a aquells moviments que encara no la consideren.

El PCPC defensa un model de transport públic gratuït pels estudiants i treballadors en atur. La nacionalització immediata de les empreses provades del transport i les concessionàries. Així mateix, el PCPC denuncia la burgesia parasitària inserida a les direccions de les empreses de transport públiques com TMB. Exigim el control obrer i popular de les mateixes.

Donem suport a les lluites veïnals per l’habitatge públic; exigim la nacionalització de la banca i les immobiliàries, la posada al servei de la classe obrera del parc d’habitatge en estoc de les mateixes, i per suposat, la nacionalització i socialització de les empreses de subministrament de serveis bàsics (aigua, gas, llum, telèfon, energia, cistell de la compra,..).

Animem al conjunt de treballadors i treballadores pensionistes o no, a participar del moviment pensionista en la lluita per les pensions públiques amb perspectiva classista.

El PCPC treballa per aconseguir un moviment veïnal de classe arreu les ciutats i vil·les catalanes. Per tant, seguim donant suport a la lluita dels treballadors i treballadores organitzats en assemblees veïnals populars, així com als incipients moviments republicans.

Visca el 2n Congrés (Extraordinari)!
Visca la lluita popular amb caràcter de classe!
Cap al Front Obrer i Popular al socialisme!

Barcelona, 13 de Gener de 2018