El PCPC segueix el camí iniciat ara fa 80 anys pel PSUC. Es compleixen 80 anys des de que els treballadors catalans fundaren el seu Partit de classe i nacional, el seu partit amb presència a la IIIª Internacional, malgrat no tenir Catalunya un Estat propi.
El Partit de Lina Ódena i de Joan Comorera, agermanat amb el PCE de José Díaz. Un baluard a la Guerra d’agressió imperialista- nazifeixista contra el poble espanyol; un arma poderosa que sacsejà les consciències del proletariat català. Un Partit que fou l’artífex de la Resistència, inclús armada, a Franco.
Un Partit amb bases traïdes a episodis recents, com la “Transició” monàrquica-oligàrquica, els Pactes de la Moncloa, l’entrada a l’OTAN i la CEE (actual UE), i inclús, amb la seva autoliquidació, començada al 1982, quan la majoria de les bases es revelaren contra l’oportunisme eurocomunista de la direcció, i foren apartades del Partit, en un episodi infame.
Un Partit que malgrat tot, segueix viu i en creixement amb els comunistes hereus del PCPC.
Molts reivindiquen encara avui el llegat del PSUC, sense cap mena d’autocrítica i divagant, sense mirar endavant ni aportant cap proposta de futur. El futur i la veritable utilitat del llegat del PSUC, es seguir apostant en aquests moments de crisi estructural del capitalisme, per una sortida -l’única possible-, la qual es concreta en la Revolució Socialista per la classe obrera catalana i espanyola, i l’internacionalisme proletari. Tal i com promovien al 1936 els nostres avis i pares. Tal i com al 2016 seguim construïnt els comunistes.
Visca el Partit Comunista, marxista-leninista!
Visca Catalunya!
Visca la IIIª República, Socialista i Confederal!
Visca l’internacionalisme proletari!
Partit Comunista del Poble de Catalunya