PCPC Lluitem pel derrocament del capitalisme i la construcció del socialisme-comunisme
El monarca espanyol ha convocat eleccions pel dia 10 de novembre de 2019. De nou, eleccions, les quartes en quatre anys. Es manifesta la incapacitat dels partits polítics del sistema de gestionar els interessos de la burgesia espanyola. No ens enganyem, cada partit parlamentari representa els interessos d’una facció de la burgesia; cap d’ells representa els interessos del poble en general i de la classe obrera en particular.
Cada cop es fa més evident la crisi del sistema de dominació capitalista de l’estat espanyol. Una crisi contrastada en dades reals, no tergiversades, que ens mostren un deute extern galopant, una dependència absoluta del capital financer estranger, un sistema productiu que fa aigües per tot arreu i una crisi de l’oligarquia espanyola, representada a l’IBEX 35 que no tan sols és incapaç de recuperar xifres de guanys anteriors a la crisi iniciada al 2007-2008, sinó que és incapaç ni d’acostar-se mentre a l’horitzó s’albiren nous núvols de tempesta que ens anuncien noves crisis.
Des de llavors, el capitalisme espanyol ha sofert diverses onades de crisi sistèmica: entre elles la orgànica. El complex sistema heretat des de l’aprovació de la Constitució de 1978, el sistema territorial autonòmic, que mai ha acabat de resoldre la qüestió nacional a l’estat, fa aigües de forma permanent.
I fa aigües ja que la crisi del propi sistema autonòmic, blindat i cuirassat, s’entrelliga amb la crisi econòmica. És impossible entendre la crisi autonòmica, de model territorial, sense lligar-ho a la crisi econòmica. No és casualitat -i si causalitat- que ambdues estiguin interrelacionades. La crisi catalana esclata, justament, enmig de la tempesta perfecta de la crisi econòmica, just al 2012, quan un sector prou important de la burgesia catalana, molt lligada a l’aparell burocràtic de la Generalitat de Catalunya, es vol embarcar en un nou camí que l’allunyi de l’Estat Espanyol, d’on pensa que no obté prou benefici, veu incapacitat d’obtenir més recursos i autogovern, i prefereix inserir-se com Estat propi a les estructures imperialistes internacionals: Unió Europea (UE), Fons Monetari Internacional (FMI).
El calatge de la crisi permanent que vivim des del 2007/2008 és de conseqüències encara imprevisibles, doncs com insinuàvem tots els indicadors econòmics apunten a una nova crisi en portes, d’una banda, i de l’altra, la gran burgesia espanyola segueix sense poder nomenar els gestors que han d’aplicar les següents retallades socials, ajustos econòmics, regressions de drets civils i socials, desregulacions mercantils i laborals, mercantilitzacions i liberalitzacions previstos a l’agenda de l’FMI (controlat per EEUU) i la UE.
Ja vam informar en anteriors comunicats, just abans de les darreres eleccions de primavera de 2019, al respecte de la immediatesa de l’aplicació a Catalunya de la Llei Aragonès seguint les Directives europees; de l’aplicació de la liberalització del ferrocarril i la privatització de les companyies estatals ferroviàries amb beneficis. I efectivament, malauradament no ens equivocàvem: aquest dies comença el tràmit de la Llei Aragonés, que privatitzarà-mercantilitzarà-liberalitzarà 250 serveis bàsics (assistència domiciliària, assistència geriàtrica, serveis a la tercera edat, a les persones dependents, atenció a les malalties minoritàries i mentals, cirurgia ambulatòria, atenció al pacient; pediatries, escoles bressol, ensenyament no reglat i/o no obligatori; menjadors, esplais, reforços escolars…) per a major benefici de les grans empreses de serveis franceses, alemanyes, nord-americanes i espanyoles, que trobaran un autèntic “Potosí” on podran imposar una normativa laboral ja semi destruïda per les reformes laborals passades, on manarà el màxim benefici, la rendibilitat del servei i no l’interès social del mateix.
Per a què i per a qui si no es van fer les reformes laborals -totes elles- des de 1978? Es van fer per això, per extreure la màxima rendibilitat a l’explotació que existia, i evidentment, a la que estava per venir a l’entrar a la UE dels mercaders burgesos. Totes les accions i obres dels governs autonòmics i centrals estaven destinades a gestionar i legislar conforme les directrius de la UE i l’FMI per optimitzar el benefici de les grans empreses. No en va, paral·lelament, els ajustos dictats per la UE des de 1985-1986 en endavant anaven encaminats a destruir el teixit productiu espanyol, privatitzar allò rentable i susceptible de ser absorbit per grans empreses europees i inundar el mercat espanyol de productes i serveis estrangers. Hom encara recorda les indicacions de la UE (antigament CEE) on es subvencionava el destruir granges de llet, les vinyes, tancar i/o malvendre les mines, privatitzar i malvendre la SEAT, Telefònica, etcètera, etc.
I no és només el que ja patim els treballadors i treballadores a l’actualitat. És el que està per venir. A la major crisi econòmica i territorial patida de la història espanyola, l’aplicació de les noves mesures immediates (Llei Aragonès, Llei de Liberalització del ferrocarril, destrucció del sistema públic de pensions), barrejades amb les recomanacions de les Patronals espanyoles, el Banc d’Espanya i de l’FMI dirigit per una “dona empoderada”, on es torna a exigir noves reformes econòmiques i laborals destinades a depauperar encara més les condicions laborals de les classes treballadores, i tot combinat amb la nova crisi econòmica pot provocar una tempesta perfecta: la misèria social i l’empobriment d’àmplies capes de les mal anomenades classes mitges que això pot comportar, pot ser un marasme -i una possible revolta popular- de dimensions bíbliques.
Qui serà el gestor que posarà el picarol al gat a l’Estat? Qui ha de ser el partit que prepari el país per la nova onada privatitzadora i liberalitzadora? Qui ha de fer complir els Tractats, Directives i ordres d’organismes econòmics i financers internacionals?
Davant la incapacitat de posar-se d’acord entre ells, el Monarca ha decidit convocar eleccions. I aquí un altre aspecte que als comunistes del PCPC no se’ns escapa, ni ens deixa indiferents.
Durant les rondes de converses, hem observat el trist paper de serf, de lacai, d’home semi-depenent desenvolupat per Pablo Iglesias (Unides Podem). No és propi dels comunistes personalitzar idees ni conceptes; els comunistes analitzem la realitat de forma dialèctica i defugim la idealització. Però no deixa de ser molt il·lustratiu el paper de captaire de carrer que ha desenvolupat durant tots aquests mesos el personatge, el gran líder que qualificava fa escassos anys de “casta” al PSOE i ara era capaç d’acceptar a canvi de quatre ministeris i quatre engrunes l’article 155, les reformes laborals anteriors a la darrera, a banda de les qüestions estructurals que mai ha rebutjat, com l’OTAN, la UE, la Constitució o la Monarquia.
I precisament el paper de Unides Podem, representat en el petit captaire, ens demostra la naturalesa totalment petitburgesa, parasitària i reaccionària d’aquest grup polític: a la seva entrevista amb el Monarca Felip VI, Iglesias “va insistir” a Felip VI en que “insistís al PSOE” en “la necessitat d’arribar a un acord amb UP per tal de conformar Govern”.
És a dir, UP demana al Monarca pressionar al PSOE. Això és equivalent a acceptar la Monarquia, acceptar que aquesta monarquia sigui àrbitre i part actora de la política espanyola i a més jutge de la mateixa.
Des del PCPC considerem totalment indicatiu del caràcter reaccionari de l’Estat Espanyol que una institució escollida per un dictador (la monarquia) sigui àrbitre, jutge i part de la gestió política del país; així mateix, denunciem la posició de subordinació total al sistema d’ UP, en aquests temps on amb més força que mai hem de prendre els carrers, les institucions i centres de treball exigint República, Socialisme, Autodeterminació i Sobirania (fora de la UE, l’OTAN i l’FMI).
El PCPC opina que en aquests dies, on el Monarca convoca Partits, es reuneix i ingereix amb ells obertament en política; desconvoca Corts i convoca eleccions al seu Real i lliure albir; amenaça indissimuladament la ciutadania com va fer el 3 d’Octubre de 2017, com va fer el seu pare el 23F…ens mostra el tarannà irreformable de l’actual sistema de dominació espanyol, que precisa una organització massiva dels treballadors i treballadores d’arreu l’Estat enfront l’oligarquia que sustenta i imposa el règim capitalista que patim.
El PCPC entén molt perillosa la irrupció, totalment intencionada i provocada pel capitalisme, de l’extrema dreta a l’escenari polític actual. Una extrema dreta molt reaccionària però no feixista; ni anti europeista ni euroescèptica; molt conservadora (i reaccionària) en els temes socials i extremadament liberal en matèria econòmica: una extrema dreta a mida d’una part de la gran burgesia espanyola que l’alimenta i la va desenvolupant. Aquesta idiosincràsia ens mostra clarament que aquest producte està totalment dissenyat als laboratoris de les grans empreses més conservadores del país, que segueixen veient a la UE el seu camí, a diferència d’altres grups d’extrema dreta o feixistes europeus. Tota la volada que se’ls hi h està donant -i modulant- als mitjans de comunicació de masses són una clara evidència de l’interès de mantenir aquest sector a la recàmera.
Quina recàmera? De moment, ja tenen vàries desenes de representant al Parlament (a banda de cogestionar la Junta d’Andalusia). El Capital, en època de crisi, pot utilitzar perfectament els feixismes (en aquest cas la reacció) per apaivagar, reprimir i endurir la repressió a les classes treballadores que de ben segur esclataran: és una preparació del sistema, del règim monàrquic burgès espanyol, per tal de blindar-se per les sotragades que provocaran les noves crisis econòmiques que estan per arribar, i que, indubtablement, portaran noves crisis territorials i organitzatives del propi sistema. Els “tècnics”, els “enginyers” del sistema ja estan preparant l’arquitectura, l’andamiatge, els reforços que hauran de reforçar l’edifici amb el pas dels nous, i cada cop més virulents, huracans.
El PCPC també considera que l’actual deriva reaccionària en matèria de drets civils i socials; la destrucció dels drets i llibertats laborals en successives onades retalladores; la destrucció progressiva i implacable de l’Estat del Benestar, que ens ha portat a una situació de misèria i pobresa per un 25% de la població treballadora catalana; l’arrabassament continu i progressiu de tot tipus de pensions i subsidis d’atur; la clamorosa desprotecció social davant els massius desnonaments i les seves conseqüències; la precarietat laboral i els salaris de misèria adobats amb milions d’hores extres i feines que es fan i no corresponen i ni es paguen; la indefensió davant la patronal; la repressió de la burgesia de l’Estat i l’autonòmica davant l’exercici de drets bàsics i fonamentals (llibertat d’expressió, reunió, associació)…només queda el camí de l’organització dels treballadors i treballadores en un Front Obrer i Popular al Socialisme que coordini les lluites i reivindicacions i els hi atorgui un caràcter rupturista amb la Monarquia, l’OTAN, la UE i el capital.
Cridem als sindicats i les organitzacions obreres; a les organitzacions antiimperialistes; als treballadors i treballadores, al conjunt del poble…a crear assemblees, comitès, organitzacions
en defensa del treball digne, dels drets socials i civils amb l’objectiu de preparar i convocar una Vaga General obertament política, amb l’objectiu d’iniciar un Procés Constituent republicà amb els treballadors i treballadores a la punta de llança en defensa dels seus interessos agrupats en el Front Ober i Popular al Socialisme (FOPS), i que pugui enviar, més aviat que tard, aquest malson de sistema al fons de la paperera.
…LLUITA OBRERA CAP A LA REPÚBLICA SOCIALISTA!
ÀREA DE MOVIMENT POPULAR DEL PCPC
Setembre 2019
