Declaració conjunta del Secretariat Polític del PCPE i el Comité Executiu del PCPC

Declaració conjunta del Secretariat Polític del PCPE i el Comité Executiu del PCPC

La decisió del Govern, feta pública el passat dia 9 de juny, de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya, per la data de l’1 d’octubre, és expressió de l’agudització de la crisi del capitalisme espanyol, que es manifesta, en aquest cas, en el terreny institucional amb una fallida del que ha estat un dels camps de batalla de la burgesia espanyola a la configuració de l’Estat Espanyol: la qüestió de la unitat territorial com a pacte entre l’oligarquia espanyola i les burgesies perifèriques que, a vegades, s’encaminen a buscar les seves pròpies solucions a les dificultats en el procés de l’acumulació de capital.

L’objectiu central i prioritari de la facció de la burgesia catalana que impulsa l’actual procés independentista no és un altre que el de millorar la seva posició dintre del procés d’acumulació de capital, això és, incrementar l’explotació de la classe obrera catalana i aconseguir una posició pròpia en la pugna interimperialista, donant per amortitzat el projecte nascut al segle XVII, de l’estat-nació espanyol vinculat als imperialismes centreeuropeus, i buscant la seva integració directa en les estructures militars, polítiques i econòmiques imperialistes, representades avui per la Unió Europea, els Estats Units i els seus aliats, com Israel. No és una burgesia patriòtica que faci de la reivindicació de la nació catalana un factor de construcció d’una societat millor per a la majoria social, és, senzillament, una burgesia que té el seu propi àmbit d’acumulació de capitals i que pretén una millor posició davant del que considera el llast de la profunda crisi del capitalisme espanyol. Aquest sector de la burgesia s’aprofita dels amplis sentiments nacionals de la classe obrera i els sectors populars a Catalunya per tractar de recompondre les seves dificultats en el procés d’acumulació del capital; enarbora la bandera democràtica del dret a l’autodeterminació i del ple reconeixement de Catalunya com a subjecte polític per intentar conduir-la a estructures criminals i antidemocràtiques com la UE i l’OTAN.

Per la seva banda el govern de Mariano Rajoy, representant els interessos de l’oligarquia més centralista, no troba una altra sortida a aquest conflicte interburgès que la històrica imposició de la força, negant i desconeixent, un cop més, la realitat plurinacional de l’Estat Espanyol. En aquesta ocasió, com sempre abans a la història d’Espanya, l’oligarquia torna a manifestar la seva incapacitat per a construir, en el conjunt de l’Estat Espanyol, un espai polític unificat amb un ampli consens social legitimador i, un cop més, actua de forma maldestra i sense capacitat política de donar una resposta al conflicte dintre del marc del capitalisme espanyol.

L’oligarquia centralista sempre va basar el seu projecte en els valors més reaccionaris i conservadors. En l’etapa de la formació de les nacions a Europa prioritzant els interessos de l’Església Catòlica i dels paràsits cortesans, que drenà tots els recursos econòmics necessaris per a la configuració de la base material que donés suport al naixement de la nació. Posteriorment, a la fase de la pèrdua de les posicions colonials, imposant violentament per la força les seves posicions enfront de burgesies perifèriques. I, en l’intent de modernització que va suposar la II República, responent amb un cop d’Estat en aliança amb el capital més reaccionari, amb l’aristocràcia terratinent, i també amb l’Església Catòlica donant inici a una de les formes més aterridores de la dictadura del capital que es va estendre durant quaranta anys.

El Pacte de la Transició va permetre l’entesa entre les diferents fraccions del capitalisme espanyol, sobre la base material unificadora de la necessària recomposició internacional del capitalisme espanyol. Projecte fonamentat, a més d’en la monarquia, en la continuïtat de l’explotació de classe i en una descentralització administrativa (autonomies) incapaç de solucionar cap dels conflictes territorials existents. Dictadura de classe que a més de reprimir el moviment obrer, va expressar la seva més descarnada violència contra tots els moviments d’alliberament nacional, molt especialment en Euskal Herria. Una Transició fonamentada en el tardofranquisme, que, entre d’altres moltes qüestions, va eliminar de l’imaginari de l’esquerra política la República com a concepte ideològic i estratègic de ruptura amb la Constitució del 78, i obrir el camí per avançar fins a una nova forma de República. Esgotats els efectes balsàmics d’aquella primera Transició, un cop més, esclata incontenible el conflicte intern en el capitalisme espanyol, com a conseqüència directa de les debilitats de la base material sobre la qual s’aguanta. I la resposta a aquell conflicte es manifesta, també, en una línia política de continuïtat amb el caràcter profundament reaccionari i anti històric, que sempre ha caracteritzat a les classes dominants espanyoles, inclosa la burgesia catalana. Classes dominants que, en coherència amb la seva posició parasitaria, sempre han remat en sentit contrari als interessos de la classe obrera i dels sectors populars i han exercit tot tipus de violència contra aquests, condemnant-los a unes condicions de vida d’explotació, opressió, alienació i misèria.

La sobreexplotació dels jornalers/jornaleres, el tancament de la mineria, l’atur massiu als barris obrers, l’emigració massiva provocada per la gana i la misèria, units a l’actual reducció del preu de la força de treball que condemna, especialment a la joventut i a la dona treballadora, a salaris de misèria que no cobreixen ja ni les necessitats més mínimes per a la vida… aquesta és la realitat de l’actual sistema de la dictadura del capital a Espanya, sota el domini absolut de les actuals classes parasitàries.

La classe obrera no té res a guanyar apropant-se a unes de les faccions del conflicte. No és una lluita de la classe obrera, i per això els que des de preteses posicions d’esquerres estan donant suport a un dels bàndols en conflicte l’únic que fan és crear confusió en les files del proletariat, cridant-lo a lluitar sota falsa bandera, debilitant i confonent la prioritat de la seva lluita per a l’emancipació de classe.

La lluita del proletariat i dels treballadors i treballadores en general, avui ha de ser per una Espanya que sigui expressió de la voluntat lliure i sobirana dels seus pobles i nacions, en un procés d’acumulació de forces que avanci fins al canvi de caràcter de classe de l’Estat. Procés que, des de l’objectiu polític de configurar una República Socialista de caràcter Confederal capaç d’unificar al conjunt de la classe obrera dels pobles i nacions que en l’actualitat formen l’Estat Espanyol en un nou paradigma nacional, necessàriament ha de fer defensa inequívoca del dret al previ exercici al dret a l’autodeterminació. Aquest és l’únic projecte que, assentant les bases materials per a la construcció d’un nou poder de classe, obrer i popular, basat en la unió lliure de pobles i nacions lliures, superarà definitivament a l’actual conflicte territorial en el qual ens situa la burgesia. Sense aquest prerequisit el conflicte nacional seguirà marcant la lluita de classes a Espanya.

Per tots aquests motius, el SP del PCPE i el CE del PCPC, fem una crida a la classe obrera de Catalunya, i a la classe obrera de l’Estat, a prendre el seu propi camí. A no alinear-se ni amb la facció independentista de la burgesia catalana ni amb l’oligarquia espanyolista.

El proletariat i els sectors populars han de lluitar sota la seva pròpia bandera, la de la unitat construïda sobre la base del:

-Lliure exercici del dret d’autodeterminació.

-Derrota i destrucció de la dictadura del capital.

-Construcció de la societat socialista, sota la forma de República Socialista de caràcter Confederal.

Fem una crida a la classe obrera a posicionar-se radicalment contra el projecte de dominació de la facció independentista de la burgesia catalana, i contra la repressió dels drets nacionals per part del govern de l’oligarquia centralista de Mariano Rajoy i l’Estat monàrquic hereu de la dictadura.

Serà a la calor de l’actual agudització de l’escenari de la lluita de classes, i de la crisi del sistema de dominació burgès, a on la classe obrera haurà de decidir les formes concretes que ha d’adoptar en la seva tàctica de lluita. Responent amb agilitat i energia combativa davant dels diferents possibles desenvolupaments de les actuals contradiccions.

La classe obrera té el seu propi camí, que es troba en la senda de la construcció de nacions lliures, sobiranes i socialistes.

 

 

Comparteix: Share on FacebookTweet about this on TwitterEmail this to someonePrint this page